TAL COM EXPLICA Coromines al DECLC, la pressió conjunta de la patte francesa i la pata castellana sobre la nostra pota va fer que pata penetrés fortament en el català, i la millor prova és que alguns dels seus derivats els sentim molt nostres.
Ara bé, tot i anar mig camuflats, tenen la mala pata de venir de pata, i alguns han sigut depurats i no són al diccionari. És el cas de patada, un mot que era (i és) molt viu tant amb el significat de puntada de peu com amb el de petjada; o de patós, que no té un equivalent clar quan expressa inhabilitat amb les cames.
No ha tingut més sort patejar-se, ni en el sentit de malgastar estúpidament ni en el de recórrer de dalt a baix un lloc. Coromines considera que el primer -utilitzat pel seu pare- “s’ha d’admetre com a mot legítim” perquè està “absolutament arrelat i expressa un matís insubstituïble”. En canvi, el segon el veu com “un castellanisme inútil i intolerable”. El D62 entra el verb en el primer sentit i l’ÉsAdir els admet tots dos però només en registre col·loquial.
Altres derivats han passat per ull. Seria el cas d’empatollar-se, encara que Coromines no està segur que ho sigui; el de patilla, que s’ha colat per la patilla, i el de patum, tant si es diu de la de Berga com de personatges més valorats pel lloc que ocupen que pels propis mèrits.
El cas d’espaterrar (o espatarrar) és diferent. Avui només s’admet en el sentit de meravellar-se granment i s’obvia el molt probable parentiu (el DCVB sí que l’apunta) amb el castellà (d)espatarrarse, que vol dir caure a terra molt obert de cames.
I és que el sentit figurat, molt més fi, beu de la influència directa del francès épater, i el mateix passa amb l’adjectiu espaterrant (épatant):“Una dona espaterrant”.
Sigui com sigui, i digui el que digui el DIEC, tots els que ens espaterrem en un sofà tenim molt clar què fem, i seguirem practicant aquest esport tan relaxant amb permís o sense de les patums de la llengua.
