Publicitat
Publicitat

EDUCACIÓ

Anna Jolonch: “L’escola sola no educa”

Intenta posar el seu gra de sorra en la lluita contra la pobresa i la vulnerabilitat. Les desigualtats educatives són la seva principal preocupació. Està convençuda que hi pot haver més justícia social i que l’eina per aconseguir-la és l’educació. Anna Jolonch ha exercit diverses responsabilitats en organitzacions educatives i socials, entre les quals Càritas Diocesana de Barcelona. Doctora en ciències de l’educació per la Universitat de París 8, és professora associada a la Universitat Ramon Llull i va ser una des les ponents del Congrés Internacionals de Ciutats Educadores a Barcelona.

Quin paper té una ciutat educadora per aconseguir una educació inclusiva?

És clau, perquè una ciutat en si mateixa genera educació i esdevé un agent educador. Cal tenir clar que una ciutat educadora va més enllà de polítiques educatives i que una ciutat inclusiva va més enllà de polítiques d’inclusió. L’escola sola no educa, necessita la comunitat i l’entorn.

¿És una utopia aconseguir una ciutat educadora?

Necessitem somiar, sobretot amb l’actual context. En aquests moments un dels grans mals és pensar que les coses són com són i que no es poden canviar. Aquesta utopia, però, es construeix dia a dia, amb petites experiències. Més que esperar un gran canvi, actualment hi ha realitats que et diuen que aquí està passant alguna cosa.

En el cas de Barcelona quines són?

Iniciatives com l’Acord Ciutadà per una Barcelona Inclusiva. Reuneix més de 500 entitats que comparteixen experiències, on s’aconsegueix que els governs de proximitat es facin sentir. Cal donar més poder a les administracions locals perquè són les que estan més a prop de les situacions de misèria més extrema i, per tant, saben respondre-hi millor.

¿La resposta, però, és difícil amb l’actual situació econòmica?

No tot són els diners. Avui hi ha una crisi de solidaritat, de responsabilitzar-nos cadascú de la part que ens toca. Ens hauríem de preguntar: “¿Per què he de donar diners per als que tinc a prop?”

Per què?

La gran crisi que hi ha actualment és la de la societat democràtica, que, alhora, fa que es generi la crisi de solidaritat. El principi d’una societat democràtica és que tots som iguals. Si és així i tenim recursos, ¿per què no es distribueix millor la riquesa? Potser ens cal reconèixer l’altre com a semblant. ¿Per què la solidaritat primària, la de la família, és la més fàcil i la que sosté la situació actual? Perquè ens sentim propers i semblants. Ens necessitem els uns als altres perquè qualsevol altra dinàmica és destructora.

¿I és recuperable aquesta solidaritat o no l’hem tinguda mai?

La resposta és difícil, però el que és veritat és que les ciutats més grans es deshumanitzen. Per això cal recuperar la ciutat com a agent educatiu, pròxim i que ens creï unió amb els altres. Els tres grans trets de la ciutadania són: tenir accés als drets bàsics, participar de la vida pública i el sentiment de pertinença, que és el que ens està fallant.

Què ha de fer la societat per capgirar la situació?

Estar atenta a la realitat dels altres. Aquí és on l’educació ha de fer una feina enorme. No podem reivindicar democràcia de qualitat i no donar valor a l’amor pel coneixement, les humanitats, i això des de petits. Educar la ciutadania és educar per al compromís, per a la responsabilitat entre nosaltres.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT