Publicitat
Publicitat

MOVIMENTS SOCIALS

Can Vies, una escola de lluita per a diverses generacions

Joves que han passat pel centre autogestionat de Sants els últims 17 anys expliquen com els ha marcat

Alguns ho recorden amb nostàlgia. Per a d’altres és un símbol molt present. El centre social autogestionat Can Vies ha marcat durant 17 anys diverses generacions de joves que han trobat en aquest edifici del carrer Jocs Florals, 40, de Barcelona una escola de lluita i de compromís social. “Qualsevol persona implicada en el moviment associatiu de Sants ha passat per Can Vies”, destaquen els més veterans. Parlem amb els primers joves que van ocupar l’edifici i amb els que els van agafar el relleu.

ELISENDA BARRERA

“El que he après a Can Vies no s’ensenya a l’escola”

L’edifici estava brut i ple de rates quan els cinc primers ocupants de Can Vies hi van entrar a viure. Era el 10 de maig del 1997. L’Elisenda Barrera, que llavors tenia 23 anys, i quatre companys més hi van accedir per la torrassa per preparar l’entrada per a la resta de companys, que hi van arribar en cercavila. “Feia tres mesos de l’ocupació del cinema Princesa, n’hi havia moltes arreu de Catalunya, i, com a joves del barri, volíem ocupar. Sabíem que hi havia un edifici molt vell i abandonat i vam decidir que cinc de nosaltres hi viurien, i la resta conformarien el centre social”, recorda.

Pensaven que seria una acció efímera amb la qual volien posar en evidència “la contradicció entre el dret a l’habitatge i el dret a la propietat privada”. Va ser un exercici conscient de “desobediència”. “I el temps ens ha donat la raó perquè és un debat encara vigent”, reivindica. No s’imaginaven llavors que l’ocupació duraria 17 anys. Si ha estat així, creu Barrera, és perquè al barri no hi ha cap espai per als joves. I Can Vies ha canalitzat aquesta demanda.

Durant la primera jornada d’ocupació, s’hi van presentar la policia i els bombers. Als bombers els van deixar entrar perquè certifiquessin la seguretat de l’edifici. Un cop fet, van habilitar el segon pis com a habitatge i el de sota com a centre social. Van arreglar la instal·lació elèctrica i la de l’aigua. Van netejar i els veïns els van ajudar a adequar l’espai. “Ens van portar plats, estufes, cadires, i ens van donar suport perquè entenien que calia un centre per als joves”, rememora Barrera.

Els primers cinc inquilins es van convertir en vuit, més tard en onze, i n’hi van arribar a viure una quinzena. S’organitzaven com en qualsevol pis d’estudiants. La majoria estudiaven i treballaven. Com molts altres joves de la seva edat. “No teníem res a veure amb la imatge tòpica d’okupa amb pantalons elàstics, tatuatges i pírcings. Tant els que vivíem allà com els joves del centre social érem responsables, compromesos, amb valors socials i amb molta capacitat de sacrifici: compaginàvem estudis i feina i gestionàvem un espai”, destaca Barrera. Ella estudiava educació social -la seva professió actual-, fotografia i antropologia.

Ben aviat van començar les activitats. Hi organitzaven tallers i xerrades, i els veïns del barri hi acudien a fer propostes. Van muntar un local d’assaig i un laboratori de fotografia. També van acollir adolescents que hi anaven a fer els deures. “Les activitats han anat canviant i redefinint-se en funció de l’estat dels joves”. I s’ha mantingut gràcies al relleu generacional. L’Elisenda s’emociona quan recorda com l’ha marcat Can Vies i el que ha significat. “Ha estat una escola de formació en el teixit associatiu del barri. Per a mi i per a totes les generacions que hi han passat”. Ha estat el paraigua de moltes entitats. I la mili de molts activistes socials. “El que he après a Can Vies no s’ensenya a l’escola”, diu. “Ni amb la praxi dels polítics”, afegeix. Respecte, autogestió, assemblearisme, compromís col·lectiu, solidaritat, esperit crític... “M’hauria encantat que el meu fill hagués après tot el que jo he après a Can Vies”. Se li trenca la veu. Amb l’edifici enderrocat, veu difícil que el Guiu, que ara té un any, pugui viure tot això a l’espai del carrer Jocs Florals. I això que forma part de la seva biografia. És fill de Can Vies, ja que l’Elisenda i la seva parella es van conèixer allà.

Tres anys després de l’ocupació, l’Elisenda va cedir el seu lloc. “Hi havia gent que havia fet 19 anys i volia marxar de casa i vaig deixar pas”. Tampoc amaga que el sacrifici i compromís que requeria el projecte suposa un desgast personal important. Però mai ha deixat d’estar-hi vinculada ni de participar en les activitats. La separen 15 o 20 anys dels joves d’ara però comparteix les seves reivindicacions. Ha participat en les protestes al costat de la família. L’entristeix i avergonyeix veure la runa en què ara s’ha començat a convertir l’edifici que va marcar la seva joventut. “Can Vies és el lloc on fer possible un somni, un lloc on els joves s’han empoderat. L’hem cuidat, l’hem defensat i l’hem estimat”, conclou.

ORIOL

“Han canviat les cares de la gent, però no l’esperit”

Hi va arribar la mateixa tarda del 10 de maig, quan els primers ocupants de Can Vies ja n’havien obert les portes. Recorda que la convocatòria de la cercavila reivindicativa del matí buscava defensar els espais “alliberats” i que ja la van començar amb l’edifici del carrer Jocs Florals entre cella i cella. El coneixien d’haver estat seu sindical i sabien que tenien el vistiplau de la CGT, que ja no en feia ús, per entrar-hi i ampliar els espais gestionats pels joves a Sants.

L’Oriol tenia 20 anys i militava a Joves Independentistes Revolucionaris (JIR) quan hi va posar els peus per primer cop, i encara avui continua vinculat al centre social. Han passat 17 anys i remarca que el que més ha canviat durant aquest temps són “les cares de la gent” que hi dóna vida, però no l’esperit.

Recorda la “feinada” que se’ls va girar els primers dies per condicionar l’espai, on van trobar tota mena de paperassa de l’època en què havia funcionat com a ambulatori per als treballadors del metro. “Les obres no es van acabar mai”, explica, perquè sempre es treballava amb la incertesa de si n’haurien de marxar a curt termini: “Hi hem anat treballant sempre, fent-hi coses”.

Quan feia poc temps que hi eren, diu, hi va haver un intent de desallotjament que van frenar gràcies a la pressió social i la mobilització al carrer, ja que va coincidir amb una sèrie de desallotjaments com el de la Vakeria, a l’Hospitalet, i l’ambient estava caldejat.

A Can Vies ha participat en un grup de teatre i en un col·lectiu de disseny gràfic, entre moltes altres activitats i lluites. “Molta gent ha començat aquí la seva implicació política i, d’alguna manera, encara que n’hagin hagut de marxar, hi continuen vinculats”, assegura. Ell encara participava en algunes assemblees i, amb el col·lectiu llibertari Negres Tempestes, obria el centre social de tant en tant. “Can Vies no és un centre cívic, aquí t’ho has de treballar tot tu, has de netejar, implicar-te en les activitats. Aquest és el seu ADN”, resumeix.

El dia del desallotjament va córrer a la plaça de Sants per donar suport als seus companys. Diu mig de broma que a ell ja li ha passat l’edat de tancar-se a defensar el centre des de dins, però que s’ha solidaritzat amb totes les accions de defensa perquè Can Vies no pot desaparèixer.

MARC FAUSTINO

“Can Vies és diferent perquè forma part de Sants”

El dia de l’ocupació recorda veure la policia des del terrat de Can Vies. Tenia vint anys i aquella seria la seva primera experiència d’aquest tipus. Als catorze anys havia entrat per primer cop en un espai ocupat, el Cros10 de Sants, i havia quedat “flipat” amb l’estètica squatter típica anglesa, recorda el Marc Faustino. Més tard també passaria per espais autogestionats com la Garnatxa o la Hamsa, però la seva implicació amb Can Vies seria diferent des del primer moment. Viure-hi, no hi va viure mai, però hi va dormir alguna nit i hi ha passat moltes hores en assemblees i activitats. Inicialment, sobretot netejant. Recorda que els primers dies ja els va visitar el capellà de l’espai religiós que hi havia annex per deixar-los clar que encara funcionava com a capella. No hi van començar a entrar fins que, anys més tard, es va dessacralitzar. I ho van anar fent de manera progressiva fins a incorporar l’antiga capella al centre social.

En una de les primeres assemblees es va plantejar quin havia de ser el nom de l’espai. La seva proposta, amb el col·lectiu Joves Independentistes Revolucionaris (JIR), del qual formava part, era que es digués Línia Roja, en referència al metro que hi passa a tocar, però va guanyar Can Vies.

Ara, amb 37 anys, té dues filles i treballa d’assessor laboral. Defensa que Can Vies és un símbol pels anys que ha estat funcionant i per la vinculació que té amb molta gent del barri. “El que té d’especial és que forma part del teixit de Sants i que Sants és diferent”, apunta. Ell en va marxar el 2004 quan va traslladar la seva militància -en aquella època, a Maulets- a les Corts, però no hi ha trencat el vincle en tots aquests anys i l’anunci de desallotjament li va fer mal.

Aquests dies li ha explicat a la seva filla gran, de tres anys, el que està passant a Can Vies, on no es cansa de repetir que han tingut seu molts moviments del barri. Però entre “preparar banyeres i sopars” té poc temps per a la lluita al carrer. “No tenen vergonya”, sentencia ara quan passeja per la runa de tot el que ell, un dia, va ajudar a construir, i que s’ha mantingut dret i funcionant durant els últims 17 anys.

PAU

“Em vaig vincular a Can Vies arran del 15-M”

El Pau, que prefereix no utilitzar el seu nom real, ha viscut tota la vida al barri de Sants. Amb 25 anys, pràcticament des de sempre ha vist Can Vies funcionant. Com una part més del paisatge i un element clau per a la vida social i el teixit associatiu de la zona. Ell hi havia anat a assajar alguna vegada amb un grup de música, però no s’havia acabat de fer seu l’espai. Va ser la irrupció del 15-M i la mobilització dels dies posteriors el que el va portar al centre social autogestionat. Tot confluïa allà. Una de les seves primeres implicacions amb el projecte, recorda, va ser a través del periòdic La Burxa, que tenia la redacció a Can Vies. El Pau hi va col·laborar en temes de maquetació i gestió. Ara, abans del desallotjament, ja participava en les dues assemblees que se celebraven al centre, tant la de gestió com la més política. Assegura que ha estat una escola per a lluites diverses i remarca, sobretot, que moltes de les persones que avui gestionen algunes de les cooperatives del barri havien passat per Can Vies. Que és com una mena de planter. La grandesa de l’espai, sintetitza, és que “genera la confiança necessària per crear qualsevol cosa”. I que s’hi aprèn.

Divendres es mirava des de fora l’edifici a mig demolir -ja sense la torrassa- i repassava amb aquest diari el que havien estat els espais ja destruïts. Disposat, a cegues, a reconstruir-los. A no deixar caure Can Vies. D’aquests últims anys en guarda records com els de les curses de carretons que se celebren davant de Can Vies durant les festes del barri. I dels últims dies, la pressió per la imminència del desallotjament, que va fer que més persones passessin les nits a l’edifici. Començaven a preparar-se per a una etapa combativa.

LUCÍA

“Can Vies ha canviat la meva visió del món”

Hi va anar a treure el cap per curiositat fa tres anys. Primer van ser contactes esporàdics però al gener s’hi va traslladar a viure amb la seva parella. Hi van confluir diversos factors, entre els quals la necessitat d’un espai propi. Però el que la Lucía -nom fictici triat per aquesta estudiant d’humanitats de Tarragona- s’hi va trobar va superar amb escreix les seves expectatives. “Des de fora no entenia què era Can Vies”. Però, un cop dins, hi va descobrir un espai per expressar-se i gent amb qui compartir idearis. Un lloc, diu, per construir un nou model de societat. Amb nous mitjans. “Quan hi vaig entrar em vaig adonar que hi ha altres maneres de fer les coses i altres models diferents dels que ens imposen”, argumenta. Reconeix que, tot i que abans ja simpatitzava amb el moviment okupa, Can Vies ha “canviat” la seva “visió del món”.

Destaca que l’edifici sempre ha estat obert als veïns del barri. Els últims anys s’hi feien des de tallers de llengua de signes fins a sopars setmanals a preus assequibles. També hi havia un gimnàs i les populars kafetes, un espai habilitat perquè els joves del barri s’hi poguessin trobar. També reconeix que s’hi feien festes, i que no sempre podien controlar el que els joves feien un cop al carrer.

“Ha estat més que un centre social, ha creat xarxes”. I el barri hi ha ajudat. “A Sants és més fàcil que hi hagi la implicació dels veïns perquè aquí els moviments socials tenen més força”, assenyala. No amaga que li dol veure com tot això ha estat engolit per una excavadora, i encara ho està paint, però està convençuda que el projecte de transformació social que hi ha darrere de Can Vies “no morirà perquè hagin tirat a terra l’edifici”. És més, creu que el relleu l’agafaran les noves generacions. Com ha estat sempre.

Un edifici lligat a la història del metro

L’edifici de Can Vies va ser construït el 1879 i es va vincular a la primera línia de metro de Barcelona. Va funcionar com a magatzem de material. Durant la Guerra Civil el va autogestionar el sindicat CNT i l’edifici va ser utilitzat com a lloc de reunió dels treballadors del metro. Durant el franquisme va ser seu social de diverses entitats i s’hi va construir una capella. Als anys 80 l’edifici va tornar a mans de la CGT. En aquella època també va funcionar com a ambulatori per als treballadors. Quan la CGT va abandonar l’edifici el 1997 després de patir dos atacs, va cedir l’espai als joves de Sants que llavors ocupaven l’antiga fàbrica Hamsa.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT