Publicitat
Publicitat

Delphine de Vigan: "Volia explicar la meva veritat, però sense buscar la compassió"

Tenaç. Delphine de Vigan ha escrit un llibre sobre la seva mare Lucile després de trobar-la morta a l'apartament on vivia. La investigació sobre aquest suïcidi fa de 'Res no s'oposa a la nit' una reconstrucció escruixidora i alhora serena de la seva família

Es va donar a conèixer l'any 2007 amb No i jo , una novel·la que va ser traduïda a una vintena de llengües. Poc després de l'aparició de Les hores soterrades (2009), Delphine de Vigan va trobar-se la mare morta al seu apartament. L'escriptora francesa va començar a reconstruir el passat de la Lucile i de la seva família per intentar descobrir què pot portar algú a suïcidar-se. Res no s'oposa a la nit (Edicions 62 / Anagrama), a més d'aconseguir vendre 500.000 exemplars a França i cinc premis -entre els quals hi ha el Renaudot-, ja compta amb 25 traduccions.

Res no s'oposa a la nit comença recordant com va trobar la seva mare Lucile sense vida.

No era la meva idea inicial, però vaig acabar optant per aquesta solució. La imatge de la mare, que s'havia suïcidat feia dies, em va traumatitzar fins a tal punt que, gairebé sense saber-ho, vaig començar a escriure.

Va passar unes setmanes fora de vostè mateixa. Recorda que va anar a recollir un premi per No i jo sense ser-ne conscient. La seva mare va inspirar un dels personatges d'aquella novel·la.

El personatge era d'una mare depressiva que vivia tancada a casa. Però no era exactament com la meva mare, perquè el seu aïllament li venia per haver perdut un fill. En el cas de la Lucile l'inici de tot va ser la mort de dos dels seus germans quan era petita.

"Escriure la mare": aquest és l'objectiu principal de Res no s'oposa a la nit , on combina l'explicació cronològica de la vida de la Lucile amb capítols en què recorda de quina manera viu l'experiència.

La meva primera intenció era retre homenatge a la mare mentre resseguia el seu periple vital. Fent això, pensava que podria desemmascarar el fantasma que mai no havia entès del tot. Entendre què l'havia tornat pràcticament boja i, més endavant, el que l'havia conduït fins al suïcidi. Quan vaig començar a entrevistar-me amb els seus germans vaig descobrir que el que realment havia de resseguir era la història de la família. Així, vaig acabar reconstruint una època: les creences, els hàbits i la manera de viure. El boom del consumisme va marcar els meus avis. Realment pensaven que si aconseguien una nevera o un televisor serien feliços.

La tragèdia familiar no triga a arribar, amb la mort d'un dels germans de la Lucile. Amb tot, el llibre aconsegueix recordar el món de la infantesa amb una llum estranya.

Per a mi era tan important explicar els drames familiars com la felicitat amb què hi lluitaven. Des que era petita he sigut molt conscient que la vitalitat i fantasia de la meva família -de vegades exuberant i exagerada- era una manera de plantar cara als desastres. El fil que unia els estats d'ànim més baixos i els més optimistes era prim, però s'havia de recórrer tota l'estona. Atrevir-se a anar d'una punta a l'altra.

Hi ha un exercici d'allunyament, al llibre, potser necessari per poder-se acostar amb serenitat a la seva mare.

Res no s'oposa a la nit és una aproximació del tot subjectiva a la família. És la manera com jo m'explico la història. Quan escrius, l'emoció no ajuda gens, més aviat dificulta la feina: la manera com t'acostes als temes, i també l'estil. Cada vegada que m'emocionava mentre treballava en el llibre el deixava córrer una estona i sortia a fer una volta o simplement plorava.

Les morts accidentals de l'Antonin i el Jean-Marc. El novè germà, el Tom, que neix amb trisomia 21 i que la família amaga quan hi ha visites. La inestabilitat mental de la seva mare i del seu primer marit, que li pega. Aquests són alguns dels elements que es troba el lector mentre llegeix el llibre. Era un material molt fulletonesc, un to que defuig en tot moment.

Quan vaig començar a fer entrevistes als germans de la mare, de tant en tant rèiem perquè les històries que m'explicaven eren tan fortes que semblaven una soap opera . Vaig arribar a pensar que calia rebaixar el material, treure uns quants morts. Volia explicar la meva veritat, però sense buscar la compassió. No tenia cap ganes de fer plorar ningú, i en molts moments ni tan sols emocionar-lo. Volia interpel·lar el lector i aconseguir que s'interessés sobretot per la narració.

Un dels personatges més foscos de Res no s'oposa a la nit és el de l'avi Georges, de qui es diu que va abusar de diverses de les filles, entre les quals hi havia la Lucile.

La hipòtesi de l'incest és del tot condemnable, i estic segura que l'avi va creuar la línia vermella en més d'una ocasió. La Lucile portava un tatuatge que recordava l'hora en què havia sigut violada per ell... En tot cas també vaig voler mostrar-lo com algú molt actiu i atent amb la família.

La Lucile és, de tots els germans, la més silenciosa i enigmàtica. Els seus misteris van anar creixent amb els anys.

Era una dona molt opaca, i sempre em va costar molt interpretar les seves reaccions i els silencis. Aquest ha sigut, amb diferència, el llibre més difícil d'escriure per a mi. I això que l'any 2001 vaig debutar amb Jours sans faim , una novel·la inspirada en la meva experiència personal amb l'anorèxia.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT