Joan Coll: “La televisió caricaturitza i fa malbé la psicoteràpia grupal”

Com a metge especialista en medicina familiar i comunitària a la sanitat pública, Joan Coll assegura que veu molts de problemes emocionals. Diu que va ser aquest fet el que el va dur a formar-se en psicoteràpia analítica grupal a través del màster que la Fundació OMIE organitza a Barcelona des de fa més de 30 anys, una formació que va continuar al CGS (Center for Group Studies) de Nova York. Joan Coll és l’organitzador de la jornada Grupanàlisi i comunicació emocional, que tindrà lloc a Palma aquest cap de setmana, com a primer intent de dur a Mallorca una visió més moderna de la psicoteràpia de grup, i que comptarà amb Joseph Acosta, membre del CGS i psicoterapeuta grupal a Austin (Texas).

Les psicoteràpies en grup són cada vegada més freqüents a Espanya, tot i que encara no tenen gaire predicament i creen no poques reticències en la societat. Per què creu que passa això?

Estam envaïts per una cultura molt individualista, potser és aquesta la raó principal de la no proliferació d’aquesta mena de psicoteràpia. Cada vegada som més els psicoterapeutes formats, cada cop som més els qui per ser-ne especialistes hem passat per un mínim de tres anys de teràpia grupal, però la realitat és que trobam moltes barreres per posar-la en pràctica, perquè tant a nivell institucional com a nivell social s’entén poc la necessitat de tractar les psicopatologies en grups, en comptes de fer-ho cadascú tot sol davant l’especialista.

¿Ens podria dir per què hem d’anar a contar els problemes o angoixes personals a un col·lectiu de persones que estan en condicions més o manco similars?

L’ésser humà és bàsicament social. Naixem en una família, vivim en una societat, ens relacionem constantment i la immensa majoria dels nostres malestars i problemes psicològics vénen precisament per relacions patològiques. Vull dir que la psicopatologia és sobretot relacional. Per això, treballar-ho conjuntament, amb un grup de persones, és més enriquidor i, sobretot, és més real, més natural com a camp de pràctiques que no fer-ho en un despatx, estant sol amb un psicoterapeuta. És més, les altres persones del grup et poden dir i fer-te veure coses de manera més directa.

Per exemple?

No sé, una persona del grup de teràpia, posats en un ambient de confiança i sense voler ofendre, et pot dir, per exemple, que la teva manera de parlar és insuportable. I potser tu t’adonaràs que en aquest fet hi ha una part del teu problema per relacionar-te. Insistesc, només és un exemple, però és una observació que un especialista normalment no et farà de manera tan directa.

Potser és insistir en el mateix. ¿Ens pot dir quin és l’objectiu d’aquestes psicoteràpies grupals? Què se’n treu, a part que et facin veure els teus defectes?

Per descomptat, no és això. Era un exemple. Es tracta de posar en comú experiències, problemes o obsessions. Sovint t’adones que les teves dèries, que pensaves que només les tens tu, hi ha altres persones que les pateixen de manera similar. A més, només el fet de dir-les, de verbalitzar-les davant un grup, ja és beneficiós. Normalment comproves que no passa res per dir-ho, que la recepció és bona, que la gent t’entén i, moltes vegades, fins i tot ho comparteix. De fet, l’objectiu d’aquest tipus de teràpies és aconseguir verbalitzar el que et passa, com a via per retornar-te la confiança en tu mateix i en els altres.

Per què ens costa tant contar allò que ens passa per dintre?

Perquè ho consideram matèria privada, perquè de petits ens han ensenyat que hem de tenir mecanismes de defensa que passen per reprimir els sentiments propis, com ara l’orientació sexual (per posar un altre exemple). Ens diuen que no hem de plorar en públic, que no hem de demostrar les nostres debilitats. I nosaltres, a més, percebem que socialment això està establert així. Són normes socials implícites o explícites a les quals ens adaptem. Encara li posaré un altre exemple: socialment no està ben vist parlar malament de la pròpia mare. Això en un context terapèutic no només no està sancionat, sinó que esperem que aquest problema surti. Només el fet de descarregar-ho ja és terapèutic per si mateix. S’ha de tenir en compte que, encara que malauradament no ens han educat així, les persones que són transparents, que es reprimeixen poc els sentiments i els pensaments, són més sanes.

La televisió va farcida de programes on la gent oreja els seus problemes personals, familiars i tota mena d’intimitats. ¿No ens dirà que això és positiu?

La televisió caricaturitza i fa malbé la psicoteràpia grupal, que no s’assembla gens al que es veu en aquesta mena de programes. De fet, quan veig per televisió persones que conten aquestes intimitats, sé que s’estan exposant d’una manera brutal a passar molt de patiment. És fer-se una ferida greu en públic i no només no tenir ningú que la pugui cicatritzar sinó tenir molta gent disposada a fer-la més gran. És tot el contrari d’allò que és terapèutic. Per a les teràpies grupals és essencial l’ambient de confiança, la confidencialitat i que hi hagi un expert per conduir-ho.