Publicitat
Publicitat

Ole Thorson: “A Barcelona hi ha molts vianants, el 55% dels trajectes es fan a peu”

Des de diverses associacions defensa els drets dels vianants, un model de ciutat on les persones estiguin per sobre de les màquines que hi circulen. Com a expert ha participat en l’ordenació de la mobilitat en ciutats europees i sud-americanes

Ole Thorson (Copenhaguen, 1941) és un professional i un activista de la mobilitat. Com a enginyer de camins especialitzat en trànsit, està al capdavant d’Intra Consultors de Mobilitat i ha intervingut en la planificació del trànsit en moltes ciutats de Catalunya, Espanya, Europa i Sud-amèrica. Com a activista de la mobilitat sostenible, presideix l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit P(A)T i durant molts anys també ha sigut president de la Federació Internacional de Vianants.

Vostè, expert en mobilitat, va venir a viure en una ciutat on circular en bicicleta era gairebé impossible. Va notar el canvi, suposo.

Copenhaguen és la ciutat exemple pel que fa a la convivència entre bicicletes, vianants i cotxes. Allà jo vivia sobre una bicicleta, i quan vaig venir vaig haver de trobar una altra opció. La vaig canviar per una moto.

Quines diferències separen Copenhaguen de Barcelona?

A Barcelona hi ha molts vianants, el 55% dels trajectes es fan a peu, i això és molt important tenir-ho en compte quan s’organitza la mobilitat. En canvi a Copenhaguen el 37% dels desplaçaments es fan en bicicleta i tan sols un 15% a peu.

¿La ciutat s’està tornant més amigable per als vianants?

Després de l’eufòria del cotxe comencem a tenir una ciutat més humana. La pressió del turisme ha sigut molt important, perquè els turistes van a peu, i a les zones on es viu del turisme s’ha vist que cal fer alguna cosa per als vianants. Des de l’associació pels drets dels vianants Catalunya Camina volem que caminar per la ciutat sigui segur per a tots, i que els drets dels vianants es tinguin en compte en tot tipus de negociacions internacionals. I aquests drets també suposen un aire més respirable.

A Barcelona l’ús de la bicicleta s’ha estès. Hi ha sortit perdent el vianant?

Bé, a Barcelona tan sols el 2,5% dels viatges interns es fan en bicicleta. És cert que cal que els ciclistes tinguin en compte els vianants. No hi hauria d’haver ciclistes a les voreres. Però el problema es resoldria si s’estenguessin les zones 30, és a dir, les àrees on es pot circular a un màxim de 30 quilòmetres per hora. Si fos així els carrils bici conviurien millor amb els cotxes.

Per què?

Per què els atropellaments hi són menys probables. Quan hi ha un accident a aquesta velocitat hi ha un 95% de probabilitats que l’accidentat (sigui un ciclista o un vianant) en surti amb vida. Quan el cotxe va a 50 km/h un 50% dels sinistrats moren. A més, amb els carrils 30 disminuiria la contaminació i els problemes cardiorespiratoris.

Quants carrils 30 hi ha a Barcelona?

Des de l’Associació de Prevenció d’Accidents de Trànsit hem participat en el pla de mobilitat urbana de Barcelona, que preveu que cap al 2020 el 80% dels carrers de la ciutat seran zona 30. Actualment ho són entre un 10% i un 15%.

¿I quants accidents hi ha hagut a Barcelona l’últim any?

Uns 12.000, 1.100 dels quals van ser atropellaments. Des de la nostra associació defensem que s’assumeixi la visió zero: zero morts en trànsit i zero persones amb seqüeles permanents. Cal més suport per aconseguir-ho, i no és de l’erari públic d’on ha de venir, sinó de les empreses, que haurien de tenir responsabilitat col·laborativa.

I què hauria de motivar les empreses?

Un percentatge important dels accidents laborals passen durant l’itinerari a la feina. Estem treballant amb empreses i mútues per conèixer a fons el doble cost que té per a les empreses el fet que hi hagi massa ferits en accidents. Interessa a tothom millorar la situació, i ens necessitem.

Quins són els reptes dels vianants?

En primer lloc, cal que es reconegui el fet de caminar com un mitjà de transport més. Cal més espai per als vianants a les voreres, que hi hagi més semàfors i que els seus ritmes siguin els adequats. A la Diagonal, per exemple, amb la reforma que s’està fent és cert que als laterals aniran a 30, però creuar-la seguirà sent una gran dificultat, sobretot per als més petits i per a la gent gran.

Com ha de ser un bon semàfor?

Ha de deixar un temps adequat per creuar el carrer. I al mateix temps el cicle entre verd i vermell ha de ser més curt. Si dura un minut i mig, com passa de vegades, el vianant sovint es cansa i s’arrisca a creuar en vermell.

Què li sembla la reforma de la Diagonal?

Només soluciona una dimensió del problema, l’ampliació de les voreres i el carril bici, però la calçada central continua amb 6 carrils, massa per als vianants. A més se sap que sovint els conductors se salten els semàfors. És el carrer de Barcelona amb més ferits. L’espai de les parades d’autobús també és massa petit, i tal com estan posades quan els passatgers baixin xocaran amb els ciclistes. Tot milloraria si s’acabés per introduir el tramvia just pel mig. Es reduirien els carrils, canviaria el ritme de circulació. Hi sóc crític, però també és cert que si es continua avançant tot va per bon camí.

Pel que fa al trànsit, ¿hi ha aspectes que mai podrem resoldre?

Amb temps tot es pot resoldre. Hem trigat 70 anys a fer una ciutat a mida del cotxe. ¿Podem esperar uns 20 anys a fer-la a mida del vianant?

Més continguts de