Societat 22/07/2012

William Finnegan: "Recordo la Rambla, els milers de joves voluntaris, el metro, les banderes catalanes als balcons..."

Exemple a seguir "Els partidaris de la candidatura dels Jocs de Londres invocaven sovint la bona experiència de Barcelona; els contraris, Mont-real i el gran deute que van deixar-hi els Jocs"

Daniel Romaní
2 min
William Finnegan va cobrir els Jocs de Barcelona 92.

Els prop de 12.000 periodistes -més que esportistes- que van venir als Jocs de Barcelona es podien classificar clarament en dues menes: els que venien amb idees prefixades i es limitaven a buscar declaracions i xifres per farcir pàgines i els disposats a submergir-se i fer d'esponja per conèixer la nostra manera de ser i de fer. En aquest segon grup cal incloure-hi William Finnegan, de la prestigiosa revista nord-americana The New Yorker , que va preferir hostatjar-se en una casa particular, i conviure aquells dies amb una família, en lloc d'un hotel. "Jo era un corresponsal una mica especial perquè no estava gaire interessat en els esdeveniments esportius, i el meu cap de redacció gens ni mica", diu Finnegan. "Vaig passar molt més temps amb els polítics i els intel·lectuals que no pas amb els esportistes i els entrenadors", revela. Explica que les coses que més recorda són "la Rambla, els milers de voluntaris, Montjuïc, el metro, la plaça Reial, les banderes catalanes als balcons... i la calor, que va marxar just l'últim dia, per la marató".

"Em va sorprendre sobretot el benestar de la ciutat i de la regió, i el social-liberalisme", diu Finnegan, que ja havia visitat Espanya unes quantes vegades, però en època franquista. "El 1992 a Barcelona hi havia encara barriades pobres, però vaig observar que el nivell de vida de la classe obrera havia pujat, i molt, en només una generació. Vaig constatar que pràcticament tothom tenia cotxe, televisor i quatre setmanes de vacances pagades. De fet, la famosa militància de la classe obrera de Barcelona semblava haver-se extingit amb la prosperitat. Els membres de la classe mitjana catalana eren més cosmopolites i semblaven més satisfets del que jo recordava. Aquest nou social-liberalisme quedava exemplificat, per mi, per la llibertat i l'absència de por amb què em parlava la gent", diu Finnegan. I es preguntava on havien anat a parar tots els mossens, i també recorda com es quedava parat mirant les noies grassonetes anant tranquil·lament a la platja en topless . "També em va sorprendre que Samaranch fos tan poc controvertit, i això que la gent tenia present la seva actuació durant el règim de Franco".

Finnegan fa grans reportatges de temes d'allò més diversos -últimament ha escrit sobre el crim organitzat a Mèxic i al port de Nova York, sobre les espècies de tortuga en perill a Madagascar, sobre surf...-. "No he escrit sobre altres Jocs, tot i que sí que vaig escriure sobre la política municipal de Londres quan aquesta ciutat preparava la seva reeixida candidatura per als Jocs del 2012, i vaig observar les discussions sobre els beneficis i els inconvenients de ser seu olímpica. Els partidaris de la candidatura londinenca invocaven sovint la bona experiència de Barcelona; i els contraris, Mont-real i el gran deute que van deixar-hi els Jocs", explica.

Finnegan exposa com va endinsar-se en la realitat catalana: "Un dels temes principals del meu reportatge sobre els Jocs de Barcelona era el nacionalisme català; el tema dels estats plurinacionals a Europa era particularment controvertit, a causa de la massacre que s'estava produint als Balcans; aleshores jo encara no hi havia treballat mai, però això va canviar; de fet, he passat la major part dels quinze anys següents als Jocs escrivint sobre les guerres que van assolar l'antiga Iugoslàvia".

stats