El sou dels mestres no és proporcional als resultats a classe

De dades comparatives sobre l’ensenyament n’hi ha a cabassos: des de l’informe PISA (Programa per a l’Avaluació Internacional dels Alumnes) fins a les proves TIMSS-PIRLS. Aquestes classificacions jeràrquiques, però, no indiquen als governs quant haurien de gastar-se en educació o a què haurien de destinar els diners. Un nou estudi contribueix a aclarir aquestes preguntes, l’Índex d’Eficiència publicat el 5 de setembre i elaborat per acadèmics que treballen a la consultora GEMS Education Solutions. Aquest indicador analitza l’efecte de la despesa sobre els resultats acadèmics en 30 països, entre els quals n’hi ha tant de rics com en vies de desenvolupament.

Si tenim en compte la remuneració dels professors, la quantitat d’alumnes per classe i els resultats obtinguts al programa PISA, els països de l’antic bloc soviètic, en concret la República Txeca i Hongria, són molt eficients. Els països mediterranis (Grècia, Portugal i Espanya), per la seva banda, es revelen sorprenentment ineficients i el costós sistema educatiu dels Estats Units obté una puntuació decebedora tant pel que fa a l’eficiència com als resultats.

La relació entre els resultats acadèmics i els salaris dels professors és sorprenentment feble. A Finlàndia, per exemple, un professor experimentat guanya una mitjana de 42.800 dòlars (uns 33.000 euros). Però Suïssa paga als professors amb la mateixa experiència 68.000 dòlars (uns 52.500 euros) i, malgrat que obté resultats destacables en matemàtica (en l’últim informe PISA va ser 9a de 65), els seus resultats en comprensió lectora i ciència són molt menys positius. Així mateix, a Alemanya es paguen 41.440 euros als professors del mateix rang. Val a dir que els resultats del país han millorat recentment, però a un cost que el situa en un modest 25è lloc en la classificació d’eficiència.

La despesa en ensenyament no depèn només dels salaris dels professors, sinó també de la quantitat que n’hi hagi. En molts llocs el nombre de docents augmenta, atès que els països rics redueixen el nombre d’alumnes per classe amb l’esperança que així aprenguin més. Els pares, per la seva banda, convençuts que als seus fills els anirà millor si tenen menys companys de classe, també són partidaris d’aquesta política. Però, un cop més, les dades aporten ben pocs indicis que ho corroborin. Tant Corea del Sud com Finlàndia tenen ràtios d’alumnes per professor elevades (la 3a i la 5a més altes dels 30 països estudiats per la consultora GEMS, respectivament). França i Noruega, amb pocs alumnes per professor, fins i tot per al que és habitual als països rics, queden enrere en les classificacions de rendiment (25è i 30è lloc a l’informe PISA del 2012).

“La qualitat dels docents té una repercussió més clara que no pas el nombre d’alumnes per classe”, afirma Andreas Schleicher, que s’encarrega de recopilar dades i supervisar el programa PISA. Un país ric pot optar per oferir salaris atractius als professors a fi d’atreure els millors universitaris als centres educatius o bé recalcar la importància que concedeix a la professió. Ara bé, donar molt de suport als docents quan entrin a l’aula i continuar formant-los al llarg de la seva carrera serà més efectiu que no pas incrementar-ne el nombre, i també més barat.