Ara, quan el globus ha petat, veiem que la fal·lera per dir meravelles de la Transició espanyola era fruit de la seva pròpia feblesa. Quan has de parlar molt bé d’algú o d’alguna cosa és que no té prou entitat i necessita respiració assistida en forma de gara-gara. Calia vendre’ns les virtuts d’un sistema que la classe social dels guanyadors, la que va crear i alimentar el franquisme, continuava pilotant. I ho van fer.
José Utrera Molina n’és un bon exemple. En un país normal, franquistes com ell haurien anat a la presó. Però a l’Espanya que dóna lliçons de democràcia va ser nomenat Cavaller d’Honor de la Fundación Francisco Franco fa dos anys i en fa quatre publicava articles a l’ Abc criticant la retirada d’estàtues de Franco i Millán-Astray. Ara María Servini, jutge d’un país com l’Argentina, que no dóna lliçons de res però que va jutjar la seva dictadura, li ha enviat una ordre de detenció internacional com a signant de la pena de mort de Salvador Puig Antich. I Utrera Molina s’ha convertit en “el sogre de Ruiz-Gallardón”. Com dient, oi? Gallardón pot ser com sigui (que no és poc), però no té cap culpa del sogre que li ha tocat. Es va casar amb sa filla, no amb ell. Nosaltres només som responsables de les nostres parelles, que les triem. Pares, sogres, tiets, néts i familiars coneguts i saludats no són culpa nostra i vénen al paquet. I si filem prim, els fills també, però d’aquests ens n’hem de fer responsables perquè toca. No és just adjudicar-nos errors aliens. Encara que siguin els crims d’un feixista no penedit. Com tampoc Utrera té culpa del seu gendre.
