Una sola veu per recordar totes les infàncies

BarcelonaAla tele que hi ha instal·lada a l’andana del metro emeten un informatiu en què glossen la figura del Peret. Se sent la seva veu cantant El mig amic. “Hi posava tanta gràcia, hi posava tant d’estil, que inclús havia venut trajos a algun guàrdia civil”. La cantarella ja no em marxa del cap fins que entro al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, on hi ha instal·lada la capella ardent de l’artista mort dimecres als 79 anys i que aquest divendres serà enterrat al costat del seu avi al cementiri de Mataró, en una cerimònia privada.

Als llibres de condol hi ha moltes dedicatòries. “Gràcies per formar part de mi durant tant de temps”, “T’estimo, mestre”, “Alegría de vivir! ”, “ Viva el arte! ”. I la que més em colpeix: “La teva veu em recorda la meva infància”. Veig els seus nebots, moltíssims amics i la seva néta Soraya. Reben el condol dels visitants que se’ls acosten a explicar-los com estimaven el Peret. Hi ha força gent asseguda als seients del saló. Em fixo especialment en un senyor gran que seu a segona fila. Crida l’atenció perquè està apartat de tothom i té el rostre trist però serè. Voldria parlar-hi, però em fa cosa molestar-lo.

S’han imprès dos mil recordatoris i ja en queden menys de la meitat. S’hi pot llegir: “ Es preferible reír que llorar y así la vida se debe tomar. Los ratos buenos hay que aprovechar. Si fueran malos mejor olvidar ”. Sempre m’ha agradat aquesta cançó i què millor que les seves pròpies paraules per concentrar tota la força emocional del seu comiat. Veig que una senyora és davant el taüt. Viu el dol amb un somriure i una carícia sobre el vidre. Es reuneix amb la seva filla i li diu: “L’estimava molt. Encara que ell no ho sabés”.

“Lliure i valent”

Coincideixo amb el Justo Molinero, que s’enrecorda del 1967, l’any que va arribar a Catalunya i triomfava Una lágrima. “Era una gran persona, un gran mestre i un gran músic”, conclou. També saludo l’Àngel Casas -melòman fanàtic de la música de Peret- i el Quico Pi de la Serra. “En aquest món tots som irrepetibles però ell era especialment personal, lliure i valent. I la cara dura més bonica i necessària per pujar a dalt de l’escenari”, diu el Quico. El senyor de la segona fila s’acosta al taüt, acaricia la guitarra de flors que hi ha davant i torna a seure al seu lloc.

Veig amb estupefacció que bastanta gent treu el telèfon mòbil i fa fotos del difunt. Què ens passa que necessitem endur-nos a casa una foto tan impúdica? Per què ens cal retratar la intimitat d’una persona morta? No som capaços de recordar, imaginar, bussejar entre la nostra pròpia memòria i hem de recórrer als no sé quants megues de memòria de l’iPhone. Faran el mateix quan es mori el seu avi o el seu millor amic. Encara sort que a ningú se li acudeix fer-se un selfie! Per sort, els encarregats de protocol s’adonen de l’aberració i decideixen demanar a la gent que se n’abstinguin i es comportin com a persones.

“És fort que s’hagi mort el Peret”. M’ho diu la Marina Rossell, trista per la pèrdua de l’amic. L’acompanya la Núria Feliu, que m’explica com de grossa la van muntar al festival de Knokke (Bèlgica) del 1968. Hi van anar ella, la Conchita Bautista, el Pere Gené (membre de Lone Star), la Guillermina Motta i el Peret. I van guanyar! Tantes aventures, tantes cançons, tanta vida. “Se’m fa molt estrany que ja no hi sigui”. El Joan Herrero, de Los Manolos, com a gran rumber, destaca l’enorme influència que el Peret ha exercit sobre tot tipus de músics: “Tothom ha begut d’ell”. També veig el gran Santi Sans, artista irreductible de tots els escenaris que passa discretament i s’acomiada d’ell dient-li a reveure amb la mirada. I l’Agustín Ramírez, cantant de Los Diablos, que xerra una estona amb la Núria i la Marina. M’acosto per fi un moment al senyor de la segona fila. No té gaires ganes de parlar però m’explica que era veí de la família del Peret a Mataró. Ara que ja no hi és sent que una part d’ell mateix se n’ha anat amb ell.

“És preferible...”

En marxar, a la plaça Sant Jaume topo amb Jaume Collboni conversant amb un grup de gitanos. El més arrauxat li recomana que els polítics incorporin més membres del seu col·lectiu a les llistes per ser diputats i regidors. Reclama més presència, més influència, més vida. Justament tot el que el Peret va aconseguir sense demanar mai permís, sense encomanar-se a ningú. Tirant sempre endavant. Efectivament, és preferible riure que plorar, la cançó del recordatori es pot continuar escoltant. El vinil del Peret ha deixat de girar, però la música continua, la rumba eterna del nostre mig amic, i que no pari mai el ventilador: “ Mirar al mundo con alegría, tratarnos todos con simpatía, porque la vida volando pasa, dejar lo malo para mañana. Je, je, je, je ”.