Greta, Lola, Nova York

“El món estava canviant i les persones com ella no hi tenien lloc. Ser un far d’esperança és una feina solitària”, diu la narradora al final de Mistress America. La frase pertany a un relat de la Tracy, una estudiant universitària de primer any desencantada perquè la vida a Nova York no està resultant tan excitant com ella imaginava: les classes són avorrides, el noi amb qui festejava s’ha decidit per una altra noia i la societat literària de la universitat ha ignorat la seva sol·licitud d’ingrés. “És com estar tota l’estona en una festa on no coneixes ningú”, li confessa a la seva mare. Però la situació canviarà radicalment amb l’entrada en escena de la futura germanastra de la Tracy, Brooke Cardinas, que aparentment té la vida glamurosa i aventurera en què somien les noies com la Tracy quan arriben a Nova York.

En el nou film de Noah Baumbach -que s’estrena poc després de l’anterior, Mientras seamos jóvenes -, el director torna a col·laborar amb la seva parella, Greta Gerwig, una societat creativa -ell dirigeix, ella actua i tots dos firmen el guió- que ja va regalar l’estupenda Frances Ha i ha reactivat la carrera del director, cada vegada més optimista i lleuger, més allunyat del dramatisme forçat de Margot i la boda i més a prop de comèdies que el van impressionar de jove com Buscant la Susan desesperadament (Susan Seidelman, 1985), Alguna cosa salvatge (Jonathan Demme, 1986) i Quina nit! (Martin Scorsese, 1985). “Jo també sóc fan d’aquells films dels 80 en què una noia fascinant arrossega un paio perfecte a un esbojarrat món soterrani -explicava Gerwig en una entrevista-. M’agrada la seva energia i tinc la sensació que no se n’ha fet cap en una bona temporada”.

Gerwig, qui si no, interpreta la noia fascinant de Mistress America. Una Holly Golightly del segle XXI, caçafortunes sense fortuna amb una moralitat ambigua que, quan no està ballant a l’escenari amb la banda de moda, col·lecciona feines pintoresques: monitora de spinning, tutora personal de nens, decoradora d’interiors... Però el seu gran somni, a punt de fer-se realitat, és obrir un restaurant polivalent que “també seria una botiga i on podries tallar-te els cabells”. En aquesta imatge de perfecció urbanita i trendy que projecta la Brooke, òbviament, hi ha esquerdes que no passen inadvertides a la Tracy, que en secret la converteix en protagonista del seu nou conte. Així, Baumbach i Gerwig construeixen un personatge bigger than life a través de la mirada d’un narrador subjugat pel seu carisma, però no aliè a les seves imperfeccions, incorporant una tradició literària que va del Nick Carraway d’ El gran Gatsby al Sal Paradise que acompanya Dean Moriarty a A la carretera, de Jack Kerouac.

Com a Frances Ha, Nova York és al centre del relat. Baumbach explora les expectatives frustrades dels que hi van a viure, la ciutat com a metàfora de les falses il·lusions... però també com a espai de trobada d’ànimes perdudes. Mistress America torna a ser una història d’amistat femenina no subordinada a cap interès romàntic. Una relació que, quan trontolla, provoca un daltabaix similar a una ruptura sentimental. En aquest aspecte és fonamental el treball interpretatiu de Gerwig i l’actriu que fa de Tracy, Lola Kirke, germana de la Jemina Kirke que interpreta la Jessa de la sèrie Girls. Protagonista de la sèrie Mozart in the jungle i vista a Perduda -era la lladregota que desvalisava Rosamund Pike-, Lola Kirke és la revelació de Mistress America, una bellesa serena i càlida que contrasta amb l’electritzant presència de Gerwig. Entre les dues hi ha una química especial que alimenta el ritme de screwball comedy marcat per Gerwig i Baumbach, amb diàlegs a velocitat endimoniada que connecten la pel·lícula amb les comèdies del Hollywood clàssic. De fet, la pel·lícula dura 84 minuts però conté més diàleg que la filmografia sencera de Terrence Malick.

Lletraferida, moderna i autoconscient, Mistress America despistarà a qui no vulgui llegir més enllà de la superfície d’una història que amaga una melancolia latent i punyent, un sentiment molt present en la banda sonora que firmen Dean & Britta, és a dir, els Dean Wareham i Britta Phillips dels enyorats Luna, que creen per a la banda sonora un grapat de temes de pop perfecte amb reminiscències d’OMD i New Order. “Ella era l’últim cowboy, plena de romanticisme i fracàs”, sentencia la veu en off de Mistress America. Un nou cant agredolç a l’amistat femenina firmat per un tàndem en ratxa, el format per Gerwig i Baumbach, que en certa manera recorda el que van formar Woody Allen i Diane Keaton als 70, però amb una actriu amb molt a dir que no es conforma amb el paper de musa. |