La Mercè és una barriada

BarcelonaAvui forma part de l’anomenat Gòtic Sud, però sempre ha sigut la barriada de la Mercè. És la part més meridional del Barri Gòtic, una franja de terreny situada entre la Rambla, el mar i la Via Laietana que corre paral·lela a la línia de la costa, amb el carrer Ample com a centre que l’articula, i la basílica de la Mercè com a principal monument.

Potser la millor manera d’endinsar-s’hi és travessar el carrer Escudellers i baixar pel fosc carreró d’en Carabassa, creuar el pont i topar amb la gegantina escultura de la Verge feta pels germans Llucià i Miquel Oslé, que va substituir l’anterior, destruïda en començar la Guerra Civil. Venint de la penombra, la Mercè se’ns apareix estranyament il·luminada, llunyana i majestuosa, col·locada de costat com si estigués mirant a Montjuïc. Està dreta a sobre de la cúpula del seu temple, una basílica només situada per sota de la catedral en importància. Ella és la copatrona principal, juntament amb les santes Eulàlia i Madrona. Ocupa aquesta posició de preeminència des del segle XVII, quan els barcelonins li van resar perquè els deslliurés d’una plaga de llagosta. Encara que el seu culte cívic no és pas gaire antic, la primera celebració va tenir lloc al carrer Ample el 1871, només tres anys més tard que el Vaticà l’acceptés com a Verge titular de la ciutat.

Malgrat la seva proximitat a la Rambla, la barriada de la Mercè té la peculiaritat de ser la zona de menys densitat hostalera del Barri Gòtic. Si hi entrem per Escudellers, ens trobarem amb un dels trams canalles de Barcelona, record de quan el veí Barri Xino es va desplaçar cap a aquestes cantonades. En els seus bons temps, aquest carrer va arribar a acollir una de les densitats de bars més altes de la ciutat. Ara l’activitat sembla que s’ha reduït, tot i els nous establiments que s’hi han instal·lat en els últims anys. Aquest aire endormiscat resulta més evident en travessies com Obradors, passatge del Rellotge, Còdols, Serra, Carabassa o Rull, racons ombrívols de bellesa decadent sovint evitats per les rutes turístiques. Un cas a part és el de la placeta George Orwell, un reducte de la vida nocturna més jove i alternativa des que va ser urbanitzada a finals del segle XX.

La segona entrada a la Mercè des de la Rambla és per la plaça de Joaquim Xirau, una altra novetat urbanística al barri que va determinar la desaparició d’un carrer prostibulari com era el del Gínjol, i que ha significat l’aparició de finques de moderna construcció al veí passatge de la Pau, i als carrers Josep Pijoan i Nou de Sant Francesc, on s’està produint una progressiva renovació del veïnat. No obstant, l’accés més habitual és pel carrer de Josep Anselm Clavé, just a la cantonada on era el desaparegut convent dels Franciscans que el 1920 es va convertir en l’actual Comandància Militar. Juntament amb el veí carrer del Parc, forma un espai molt vinculat a la part baixa de la Rambla, amb algunes pensions i locals de carta en anglès. Aquí el passat surt de cop, sense avisar, com a la botiga del número 27 on el terra és de vidre i permet veure les restes que hi ha a sota. Això van ser conreus i cementiri en època romana, i el barri mariner dels Còdols durant l’Edat Mitjana. El recòndit passatge del Dormitori de Sant Francesc rep aquest nom perquè la llegenda diu que hi va dormir el sant italià. Ara és un espai enreixat que ens permet intuir com era l’antiga muralla de Mar, quan s’aixecava pel passeig de Colom i s’hi accedia per carrerons com aquest.

En transformació

La placeta del Duc de Medinaceli és un racó solitari i pacífic, amb una estàtua, una font i un rellotge de sol. L’edifici que fa xamfrà amb Nou de Sant Francesc està en obres des de fa temps: s’hi van trobar restes arqueològiques. A partir d’aquí comença el carrer Ample, que va ser la via més moderna i aristocràtica de Barcelona, convertida amb el pas dels anys en un viarany modest que comença a experimentar una lenta transformació. Aquest va ser una mena de passeig de Gràcia barroc -l’únic carrer amb arbres a les voreres i una amplada de quatre metres, on la gent anava a passejar i a fer-se veure-. D’aquell món plaent en queda algun casalot senyorial com el Palau Larrard, que va allotjar l’emperador Carles I. O l’antic palau dels marquesos d’Alfarràs, que ara acull la Casa Rússia. Aquí hi va haver els primers consolats moderns, els millors bancs i asseguradores marítimes del segle XIX.

En l’actualitat les seves voreres són més transitades de nit que de dia. Fa poc temps l’Ajuntament les va assenyalar com a part de les rutes de borratxera dels turistes més joves, amb les consegüents molèsties per al veïnat. El carrer també va patir una sobtada degradació per la proliferació de llauners, carteristes i venedors de droga, que va propiciar l’aparició de pancartes de protesta en molts balcons. Ara sembla que s’hi respira més tranquil·litat, tot i que en els últims mesos s’ha incorporat a les rutes cannàbiques que ofereixen diverses pàgines d’internet, i que tenen parada al museu del cannabis que hi ha al Palau Mornau.

Fa anys es deia que un dels límits per al comerç a Ciutat Vella eren els carrers Ferran i Jaume I, que més avall d’aquella frontera les botigues tenien serioses dificultats per sobreviure i que eren menys productives. A la barriada de la Mercè aquesta percepció continua sent certa; de tots els veïnats del Barri Gòtic és el menys comercial, amb antics negocis com la Sabateria Solé de calçat artesanal desapareguts per sempre. Aquesta mancança va ser un dels temes recollits en el programa electoral de l’alcalde Xavier Trias, que oferia millorar el manteniment, la il·luminació i la senyalització de la barriada, així com elaborar un pla per dinamitzar el comerç. De moment, qui sí que han arribat són els turistes, que potser es fotografien davant del temple de la Mercè perquè l’han vist a la pel·lícula El perfum.

L’epicentre de la barriada és la plaça de la Mercè, un espai modern que es va urbanitzar el 1982 després de l’enrunament d’una finca que ocupava aquell terreny. Això va permetre una nova perspectiva de la basílica i la instal·lació de la Font de Neptú, un dels brolladors històrics de Barcelona que abans va estar al moll de la Riba. Tan bon punt trepitja la plaça, el carrer de Nou de Sant Francesc es rebateja en memòria de Louis Braille. I el carrer d’en Serra es converteix en el d’en Boltres, una via amb una notable densitat de càmeres de videovigilància per la proximitat amb l’antic edifici del convent de la Mercè, posteriorment transformat en la Capitania Militar. Dues grans casernes per a un barri tan estret marquen un determinat paisatge de garites i banderes. D’una a l’altra vorera del carrer Ample, totes les travessies canvien de nom. Avinyó es transforma en Simó Oller, el carreró sense sortida del Tonell continua com a carrer de la Plata, i la continuació de Regomir és el carrer Marquet, dedicat a una nissaga de navegants a la qual pertanyia Galcerà Marquet, amb estàtua dedicada a la placeta del Duc de Medinaceli. En aquest mateix lloc comença el carrer de la Mercè, que havia format part amb els carrers Ciutat, Avinyó, Gignàs o Regomir d’un antic recorregut etílic, protagonitzat pels estudiants locals que els caps de setmana baixaven fins a La Cabaña del Tío Gori, El Gambusino o El Jamón Canario a divertir-se. D’aquell ambient en queden tasques com El Corral o Socarrena, on continuen oferint la famosa Llet de Pantera.

La Mercè s’aboca finalment al mar i arriba als seus límits quan travessa el passeig de Colom, un passeig marítim amb edificis en una vorera i palmeres a l’altra, que sempre sembla a punt de revifar i que mai acaba d’agafar embranzida. Els vianants hi passegen a tocar del mar, observats de tant en tant per l’estàtua dels Oslé que sobresurt per sobre dels terrats. Com si jugués a cuit i amagar, en tots aquests carrers mai falta un punt on apareix de cop la seva silueta. Sempre present, aquesta figura de la Mercè en bronze no deixa que els vianants oblidem que aquesta barriada porta el seu nom.