Qui és qui?

BarcelonaEls famosos retrats al carbó de Ramon Casas i Carbó (1866-1932) reflecteixen sobretot la generació del Modernisme -la seva-, però també la dels joves noucentistes que vindrien després. Són els dos moviments consecutius, i més entrelligats del que s’ha dit -el fet que Casas els pintés a tots ja n’és una mostra-, uns moviments que van permetre fer un salt a la cultura catalana, obrint portes als nous corrents europeus, mirant més cap a París que cap a Madrid. Com va escriure el desaparegut estudiós madrileny Vicente Cacho Viu, en el tombant de segle del XIX al XX Catalunya va assolir la independència cultural. Els homes que va retratar Casas van protagonitzar aquell ambiciós impuls, aquell catalanisme cosmopolita. En aquest ARA especial dedicat al MNAC hem volgut homenatjar aquelles generacions que van revolucionar el país: per un dia, els nostres articulistes canvien de cara.

Qui és qui? Comencem pel director. Carles Capdevila és Enric Prat de la Riba, seny ordenador de Catalunya, el polític que va institucionalitzar el Noucentisme creant la Mancomunitat, el primer intent -ara ha fet 100 anys- de bastir un estat propi. El personatge que més associem amb el Modernisme, Santiago Rusiñol, gran amic de Ramon Casas i creador total (pintor, escriptor, promotor cultural, col·leccionista...), l’hem instal·lat al dietari de Vicenç Villatoro. I pel que fa al Pareu màquines d’Àlex Gutiérrez hi tenim Lluís Bagaria, sarcàstic i apreciat cronista gràfic de l’època.

Per als articulistes polítics, menú variat. A la contraportada Toni Soler apareix com a Ramon Casas, a qui hem volgut donar així un lloc d’honor. Al seu costat, Josep Ramoneda és Joan Maragall, el poeta que va ser veu de la consciència de la societat catalana. A Francesc Cambó i Francesc Macià, icones de la dreta i l’esquerra catalanistes d’abans de la Guerra Civil -i que en els retrats de Casas encara són joves promeses-, els hem posat l’un a la vora de l’altre obrint les pàgines de Debat, acompanyant escrits d’Heribert Padrol i Ferran Requejo.

Albert Pla és Pompeu Fabra

També a Debat, a Albert Pla, esclar, li ha tocat Pompeu Fabra, el modernitzador del català. L’historiador de l’art i exdirector del MNAC Xavier Barral adopta la cara de l’arquitecte, recuperador del Romànic i també polític Josep Puig i Cadafalch, de qui Barral és un profund coneixedor. Per a Sebastià Alzamora hem reservat, esclar, un mallorquí: l’inquiet escriptor, periodista i polític Gabriel Alomar. I jo he tingut el luxe d’adoptar la cara d’Eugeni d’Ors, l’ideòleg del Noucentisme.

En les pàgines d’informació política, l’anàlisi de Jordi Muñoz porta el rostre d’Amadeu Hurtado, promotor de la millor premsa del primer terç del segle XX - La Publicitat i Mirador -, i amic personal de Macià i Alcalá Zamora.

En l’entrevista a Lluís Llach, Antoni Bassas és Lluís Domènech i Montaner, mestre de Gaudí, Puig i Cadafalch i Jujol, autor del Palau de la Música Catalana, i un dels patriarques del catalanisme d’ordre.

A manca d’esportistes, als tres cronistes del Barça els hem atribuït creadors d’altres camps: a Toni Padilla l’acompanya Isidre Nonell, el pintor de les gitanes, al qual no li va arribar el reconeixement fins poc abans de morir. Albert Llimós es transmuta en el músic Lluís Millet, cofundador de l’Orfeó Català amb Amadeu Vives. I Xavier Bosch esdevé Pompeu Gener, l’inefable Peius, totterreny de les lletres, bohemi i republicà, i amiguíssim de Rusiñol, amb qui competia a veure qui la deia més grossa. I Ricard Torquemada és Josep Pijoan: puntal del Noucentisme, secretari general de l’Institut d’Estudis Catalans, impulsor del que avui és el MNAC i de la Biblioteca de Catalunya, que va acabar fent carrera internacional, primer a Europa i després als EUA. I finalment, a la crítica de televisió, en el cas de Mònica Planas, la imatge és de la pintora Pepita Teixidor, una de les poques de l’època i també una de les escasses dones que apareixen a la galeria de retrats de Casas, on destaca curiosament Julia Peraire, una venedora de loteria i diaris a qui Casas va conèixer quan ella tenia 18 anys i ell 40, i que va esdevenir la seva musa i amor incondicional.

Aquests divuit personatges són només una petita mostra dels retrats de Casas, un tast de l’elit que va imaginar i treballar per fer de Catalunya un país europeu, un somni després frustrat per les dues dictadures espanyoles del segle XX.