I Supermario va doblegar l’ortodòxia germànica

Mario Draghi va seguir el guió que tant ell com diversos membres del BCE havien anticipat, però en alguns moments la seva posada en escena va ser espectacular. Això va provocar una reacció efervescent entre analistes i inversors: primer hi va haver entusiasme, que va anar seguit d’una certa atonia. Segurament, com sosté Edward Hugh en aquestes pàgines, les mesures estaven massa anticipades: la majoria ja les havien previst els experts.

Ara bé, la roda de premsa d’ahir va oferir detalls per a la història. Segurament era un miratge però, per primer cop, el BCE va actuar com el banc central que molts europeus volien: és a dir, com un organisme que es preocupa per l’economia real i el creixement, com fa la Reserva Federal dels Estats Units.

Draghi va defensar aquest gir amb un argument inapel·lable per a l’ortodòxia germànica: la inflació cada cop és més baixa. El mandat del BCE l’obliga a preocupar-se només de l’evolució dels preus, però el gran gir d’ahir de Supermario va ser utilitzar la inflació per activar polítiques per estimular el crèdit i l’economia real. El BCE no ha canviat, simplement ha trobat un filó, i Alemanya ha hagut de transigir.

Al BCE no li falta raó per estar preocupat pels preus. Les previsions que es van presentar ahir dibuixen una inflació encara més magra del que es preveia: aquest any l’IPC europeu serà de només el 0,7%, cosa que condemna els països del sud -alguns, en clara deflació, com Grècia- a no sortir d’aquest perillós forat. L’any vinent la previsió és que els preus creixin només un 1,1%, lluny encara de l’objectiu del 2% que estableix el mandat del BCE.

L’anunci d’implantar un tipus negatiu als diners que els bancs dipositen al BCE també va ser històric. Tot i que la taxa és gairebé simbòlica (el tipus que s’aplicarà serà del -0,1%), mai cap gran banc central del món havia aplicat una decisió com aquesta. Fins ara ho havien fet petits països com Dinamarca, però que s’apliqui a la primera àrea econòmica del món és un experiment inaudit.

Suficiència

Draghi va protagonitzar algun gran moment, com quan va afirmar amb gran suficiència: “Aquí encara no hem acabat”. La frase en anglès (“ We aren’t finished here ”) va remetre a la seva famosa promesa de fer el que calgués (“ whatever it takes ”) per salvar l’euro, que va marcar un abans i un després en la crisi de l’euro. Desgraciadament per a ell, sembla difícil que una sentència i l’altra acabin tenint la mateixa fortuna.

Passat l’èxit inicial, que va anar acompanyat d’una ràpida baixada de l’euro (un altre dels objectius de Draghi), la jornada es va acabar amb la incògnita de si la pólvora de Draghi està mullada. L’euro va acabar recuperant el nivell amb què havia començat la jornada i hi ha dubtes sobre l’èxit de les mesures de Draghi: ¿realment els bancs utilitzaran la barra lliure per prestar crèdits a les petites i mitjanes empreses? En teoria, aquesta mesura no s’ha aplicat fins ara per les dificultats tècniques que tenia: així ho havia justificat el mateix Draghi. Ara que finalment s’implantarà, caldrà veure si el BCE ha trobat les fórmules adients per controlar els bancs.

Després d’ahir, a Draghi només li queda una bala a la recambra: la compra massiva de deute públic. Va deixar clar que s’està preparant per a aquest escenari. Però si triga gaire corre el risc de tornar a perdre el factor sorpresa.