Artur Mas és un mestre jugant amb els nervis aliens. Els de Mariano Rajoy, d’una banda, i els d’Oriol Junqueras, de l’altra. I ell al mig de la timba, on li agrada ser, mirant de provocar l’error del contrari, demanant cartes amb molta prudència per no passar-se del set i mig. Com que -de moment- la tàctica li ha donat la raó, el president es mereix cert crèdit, fins i tot per part dels més impacients. Però cada dia que passa la radicalització de la situació política estreny les possibilitats de mantenir el joc especulatiu. Esquerra ja no garanteix l’estabilitat del govern de CiU, les relacions amb Madrid només passen per la Fiscalia, el 2015 serà un any complicadíssim i tots plegats vivim en una mena d’estat d’excepció mental que fa difícil de concebre un ajornament del desenllaç. L’èxit del 9-N reforça Mas, però també li exigeix més. És urgent que tant ell com els altres líders sobiranistes ens expliquin el seu full de ruta. I després -si pot ser, de manera coordinada- que ens hi portin. La llarga partida s’està acabant.
