El llibre que va ser una violació

BarcelonaDesprés del 25 de juliol, qualsevol estratègia és llaminera per desmarcar-se del pujolisme. Un article al diari, una rèplica al Parlament o una pregunta sense resposta el dia de la compareixença de l’expresident. I també assistir a la presentació d’ Ara sí que toca, edició ampliada del llibre que Francesc-Marc Álvaro va publicar el 2003 i que ha enriquit amb tres nous capítols. A primera fila quatre consellers d’Artur Mas: Ferran Mascarell, Boi Ruiz, Germà Gordó i Irene Rigau, que va ser consellera en l’últim govern de Jordi Pujol. També hi són Miquel Calçada, Marçal Sintes, Ramon Tremosa, Agustí Colomines i Muriel Casals, entre un nodridíssim auditori.

Si a la primera edició Álvaro ja tocava fibres sensibles -els negocis dels fills de Pujol-, ara vol explicar l’enrevessada història psicoanalítica que, al seu criteri, hi ha darrere la confessió de l’expresident. Presenten el llibre Toni Comín i David Madí, mà dreta d’Artur Mas en el període del tripartit. Madí es defineix com “un personatge de l’època”, quasi una antigalla política i com “un liberal que creu en la llibertat del mercats i també en la sexual, dels que posen a parir els esquerranosos i els progres ”.

Records del 2003

Rememora que fa onze anys el llibre va ser “com una violació” per a alguns dels que hi apareixen. Per continuar amb el sexe dur, cita Javier Cercas, que per als convergents vindria a ser com la nena de L’exorcista. Diu que ell i els que eren joves quan Mas va ser nomenat delfí no eren neopujolistes sinó postpujolistes. Això sí, deixa clar que ell al pim-pam-pum contra Pujol no s’hi pensa apuntar. I fa una advertència als que avui critiquen Mas: “Que s’ho pensin dues vegades”. No sé quin prefix posar-hi. Escullin vostès: post, neo, filo, proto o maxi.

Comín alaba la feina de l’autor amb una enigmàtica consideració: “El periodista només pot demostrar el seu talent amb un llibre llarg i no amb articles” [sic]. I recalca que el llibre posa de manifest la mala consciència de Pujol per haver sigut un mal pare i que això explica la seva immolació pública: “En Pujol s’ha produït un combat tràgic entre dos dels seus valors fonamentals: la pàtria i la família”.

Álvaro aprofita la presència dels consellers i de Casals per clavar-los un calbot: “Quan la política es transmet en directe no hi ha política, sinó fracàs”. I treu pit en afirmar que no és veritat que el pujolisme va ser dominat per una llei del silenci periodístic. La prova? El seu llibre. Esclar que el 2003 no és precisament el clímax del pujolisme. “Ens costa explicar el poder. Ens agrada més fer el programa Polònia que llibres com el meu o El virrei de José Antich”. Caldrà veure si el postpujolisme -o com es digui- està escrivint ara mateix un epíleg susceptible d’aparèixer en una tercera revisió del llibre. Epitafi, segons altres fonts consultades.