Andreas Huyssen: “Els monuments no serveixen de res”

Andreas Huyssen (Düsseldorf, 1942), fundador de la prestigiosa New German Critique i catedràtic de filologia germànica i literatura comparada a la Universitat de Colúmbia, ha investigat i reflexionat a fons sobre art contemporani, memòria històrica i polítiques de l’oblit. Huysenn observa amb preocupació l’augment de l’amnèsia. Entre les seves obres, destaquen Después de la gran división: modernismo, cultura de masas, posmodernismo (Indiana University Press, 1986) i Modernismo después de la posmodernidad (Gedia, 2010). En la ponència que va oferir a la trobada Ciutadania europea en temps de reptes. Recorda, implica’t, debat , organitzada per l’Observatori Europeu de Memòries de la Universitat de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona, va defensar que mentre que els límits de la ciutadania europea poden ser definits políticament, les memòries europees sobrepassen les fronteres i són multidireccionals.

Recentment, a Tortosa hi va haver un referèndum i es va aprovar mantenir un monument franquista. Quina lectura en fa?

No crec que s’hagi d’imposar la destrucció de cap monument. És bo que hi hagi un debat obert, i que es consensuï quin ha de ser el futur d’aquest monument. No em puc imaginar que a Alemanya pogués sobreviure un monument dedicat a Hitler o Stalin, però a Rússia tornen a treure les estàtues de Stalin o Lenin dels magatzems i les recol·loquen a l’espai públic. Sí que s’hauria de fer alguna actuació perquè el monument canviés totalment de significat. Podria ser una oportunitat també per explicar què va significar el franquisme.

Què aporten els monuments al coneixement o a la memòria col·lectiva?

La majoria de monuments són absurds. Molts haurien de ser destruïts perquè són avorrits i horribles. Els monuments dedicats al trauma de la guerra o a l’Holocaust d’aquí 50 anys es convertiran en un espai per jugar. Els monuments no serveixen de res. L’únic interessant d’un monument és quan es pensa i es projecta i aleshores hi ha un debat. Quan ja s’ha construït esdevé invisible. Estic segur que la majoria de tortosins ni tan sols veuen el monument. Ningú s’atura a reflexionar davant un monument.

Com haurien d’explicar el passat els museus? Sobretot el més traumàtic, com ara una guerra.

Antigament als museus només hi havia objectes que representaven fets. Això ara ha canviat i s’han desenvolupat noves estratègies més experiencials amb testimonis orals o històries de casos concrets que s’expliquen amb dispositius multimèdia. És a través d’històries concretes i no amb conceptes abstractes que s’aconsegueix provocar una reacció empàtica. La memòria involucra persones i a través del seu testimoni es pot entendre millor i empatitzar amb l’altre i amb el que li va passar.

La construcció de la memòria històrica, com ha quedat afectada per l’ús d’internet i les xarxes socials?

No sóc un tecnòfob però hem de ser conscients que a Facebook o Twitter s’imposa el presentisme. No hi ha ni passat ni futur. Conèixer el passat serveix per construir un futur millor, però les xarxes ho succionen tot i ho porten al present.

Molts autors defensen que les utopies han mort i que falta imaginació.

Europa i els Estats Units tenen un problema polític molt greu: no imaginen un futur alternatiu. El propòsit de la memòria entorn de l’Holocaust era evitar que tornés a succeir. Però hi hagut més matances a Srebrenica, Bòsnia, Ruanda, Sudan... Es parla de postmodernització i postmemòria però no hi ha post perquè tot torna a passar una vegada i una altra. I el problema és que ni Europa ni els Estats Units ni les Nacions Unides reaccionen. Hi ha un rebrot dels nacionalismes i l’extrema dreta a Hongria, a Polònia i a França amb el Front Nacional. Volen tornar al passat. Els governs d’aquests països fan Brussel·les responsable de tot i no assumeixen que ells també són responsables de les crisis que pateixen.

Per què hi ha aquesta nostàlgia, aquesta idealització del passat?

La gent se sent insegura. A Rússia hi ha nostàlgia de Stalin, afortunadament a Alemanya no n’hi ha de Hitler ni a Espanya de Franco. Hi ha també un greu problema de racisme. Un milió de refugiats no és res, s’haurien de poder distribuir amb facilitat, però hi ha por i Europa és incapaç de resoldre aquest problema. S’ha de distingir, però, la reacció dels governs i la de la societat civil davant els refugiats. Admiro Merkel perquè va defensar que els refugiats podien ser acollits: “Ho podem fer”, va dir. Però ningú més volia participar-hi. I després es va aliar amb Tayyip Erdogan -el president de Turquia-, que cada vegada sembla més un dictador a l’estil de Putin. (La Unió Europea va arribar a un polèmic acord amb Turquia. A canvi de tornar a Turquia tots els que arribessin il·legalment a les costes gregues, el govern d’Erdogan rebria més de tres mil milions d’euros.) No sabem què farà Turquia amb tots aquests diners.

Què en pensa de la llei d’amnistia, que defensa l’oblit i el perdó?

Oblidar no funciona mai. És posar punt final, i el perill és que alliberes els criminals de la seva responsabilitat. Normalment els que defensen l’oblit són els que han comès el crim. El perdó, per a mi, és un concepte massa cristià.