Jordi Évole: “Posaria Espanya al Wallapop, i amb el que en traguéssim en faria una de nova, plurinacional”

Què has descobert fent aquest programa?

M’he descobert com un masclista. De certes coses no me n’havia adonat. Per exemple, en castellà un home que va amb moltes dones és un mujeriego. I al revés, quina paraula hi ha? Puta. Vam anar a un institut on una educadora, la Marina, desmunta els prejudicis dels adolescents: “Que tingui bones tetes, que tingui bon cul i folli molt”. La Marina pot remoure la família que estigui veient el programa. Crec que hi haurà parelles que el patiran. I no sóc ningú per alertar de res, però que si hi ha dones que detecten aquesta incomoditat, que vigilin la seva relació.

Per què has triat aquest tema per començar?

Sempre he tingut un referent, que és el Puyal. Quan va començar Un tomb per la vida, el 1994, tenia un cartell de noms espectacular, però aquella temporada la va començar amb el Raimon Panikkar. Jo no tenia ni puta idea de qui era. Vaig flipar. Això són coses que et queden i vols fer-ho algun dia.

A tu et mou un motor molt poderós que és la indignació.

Sí, a Salvados ens va marcar molt la indignació del 15-M. I crec en un periodisme que, sense voler flipar-nos molt, pugui canviar coses.

Sí, i no hi ha cap acte comunicatiu que no tingui conseqüències, però tenim límits. Per posar un exemple teu, Florentino Pérez et va dir que el Castor no provocava sismes i des del mes de gener l’estem pagant al rebut del gas.

Però al final les coses cauen. Qui li havia de dir al PP de València fa 10 anys que estaria com està aquesta setmana. Recordo la cara de l’Associació de Víctimes del Metro de València la primera vegada que truco a Juan Cotino per telèfon: “Tu no saps qui és Cotino aquí”. Dic: “Ni idea, ni vull saber-ho. És un tio que us ha amargat la vida”. Al final hem demostrat que a València ha governat la màfia. I al final cauen. Però si no movem l’arbre no cauran mai. El dia que Jaume Matas ens concedeix una entrevista, encara no sé ben bé per què, i li pregunto: “Vostè per què rebia l’Iñaki Urdangarin?” I diu: “Home, perquè era el duc de Palma”. Això és el que ha fet fer un clic a la societat. A l’ARA us va passar amb l’Escola Virolai de Cornellà per a discapacitats, quan vau posar a portada la seva falta de recursos. Oi que us va portar problemes? Benvinguts siguin. És això.

Suposo que estàs d’acord que sense un punt de vista no hi pot haver periodisme.

Totalment d’acord. No crec en l’objectivitat. En l’honestedat, com a molt.

Com decideixes els temes?

Amb molt debat d’equip, molta crítica, molta exigència. Ara ens hem fotut en un merder que suarem sang. Ens hem proposat veure què hi ha darrere d’una samarreta de cinc euros que pots comprar a qualsevol gran magatzem d’aquí. I hem anat a Cambodja. No se’n pot dir esclavitud, perquè hi ha uns horaris d’entrada i sortida de les fàbriques, però hi ha uns sous ínfims. Hem estat als habitatges on viuen les cosidores i els hem vist les mans. No tenim ni idea de com vivim aquí.

Com portes el personatge Évole?

Intento relativitzar-lo molt. Tot és relatiu i fugaç, i un dia passarà i ningú se’n recordarà. He après una mica de les crítiques. Ho passava fatal. I ara ho porto millor.

El dia del cèlebre cara a cara Rivera-Iglesias, un 25,2% de share, vaig llegir una cosa a El País : “ Jordi Évole es alguien del que no me gusta nada su estilo falsamente inocentón, pero que es sagaz y realmente eficaz. El programa de debate entre los dos candidatos de la nueva política ha quedado ya como canónico ”.

Em quedo amb el “ falsamente inocentón ”. A vegades jugo amb això i a vegades no és fals. A vegades em preparo un tema i pots tenir una documentació que et permet que no et dribli el que estàs entrevistant, però a vegades no en sé més i he de preguntar el més bàsic. No sabria fer una entrevista a cara de perro. M’incomodaria molt.

No sabries fer-ho com Ana Pastor?

No. I l’Ana ho fa de puta mare. L’admiro. Som amics, ens coneixem, i té una manera d’entendre el periodisme que em fascina. Però jo necessito una altra estratègia. Necessito empatia, somriure, relaxar, tibar, tornar a relaxar. Però, sobretot, hi posem l’ànima. Fem 5 visionats de cada programa i ens barallem per un puto frame.

¿De l’experiència del fals documental del 23-F n’has tret alguna conclusió?

M’ho vaig passar molt bé fent-lo i malament amb les conseqüències. Em vaig espantar una mica, perquè vaig veure la professió molt enfadada. Justament quan la professió havia reconegut que nosaltres també fèiem periodisme, vam fer el 23-F. Crec que ens ho han perdonat, però hi va haver molts companys que ens tenien ganes.

¿Algú va venir-te a explicar què va passar realment, el 23-F?

Mira, t’explicaré una cosa. Hi va haver gent que ens va dir que no hi volia sortir. Quan a alguns d’aquests els anava narrant la meva història alternativa al 23-F, aixecaven la mirada i em deien: “Però tu com ho has sabut, això?” Aquesta pregunta em té boig.

En aquell cara a cara “dels nous” en un bar, sense cronometres i editat, amb Iglesias cansat i amb Rivera llançat, ¿vas tenir la impressió que Ciutadans era el Podem de dretes que demanava Oliu?

Si no ho era s’hi assemblava. Vaig veure el desplegament mediàtic que tenia Ciutadans i el que tenia Podem, i no hi havia ni punt de comparació. Veies que hi havia un interès perquè hi hagués un Podem de dretes important. El dia del cara a cara, a El Tío Cuco, a l’Albert Rivera el vaig veure molt fort. Venia de les eleccions catalanes, 25 diputats, amb grans campanyes mediàtiques a la premsa de Madrid, amb algun editorial d’ El País. Pablo Iglesias venia de tot el contrari. Es va fotre una hòstia a les eleccions catalanes molt important. Iglesias va perdre el debat, el va guanyar Albert Rivera, però a tots dos els va servir per al contrari. Rivera es va tornar més conservador, i Iglesias es va treure una motxilla, perquè va veure que no guanyaria però que podia donar guerra. I la va donar. Podem va fer una campanya electoral per estudiar, amb els mitjans amb què la va fer. No sé quants diners els dóna l’Iran, però deuen ser poquets.

Tu ets de Cornellà. ¿L’èxit de Ciutadans a l’àrea metropolitana és l’expressió d’alguna fractura?

A Catalunya ens hem dit coses que no ens hauríem d’haver dit. Per exemple, les hòsties entre independentistes durant les negociacions. Un projecte que havia de ser la revolució dels somriures, a mi, que no sóc independentista, em va provocar amargor. Veure que al meu país a unes diputades se’ls deia putes i malfollades, lletges, perquè no li estaven donant suport a Junts Pel Sí, em sembla molt greu. Crec que hi hem passat molt de puntetes i que si ho haguéssim vist a Espanya hi hauríem sucat pa.

¿I pel que fa l’esquinçament sentimental o els blocs de pisos on hi ha dues banderes diferents?

El vot de Ciutadans a l’àrea metropolitana ve del fet que hi ha molta gent que li horroritza la idea que Catalunya pugui ser independent d’Espanya, i van a la fórmula que els sembla més eficaç. El PP no els agrada, perquè és gent que ve de votar PSC. Però després vénen les generals, es vota en clau més social i tot aquell vot el va arreplegar En Comú, d’una manera més espectacular que Ciutadans a les catalanes. Això demostra molt de criteri dels ciutadans.

Potser eren dues preguntes diferen ts i les respostes van ser diferents.

Permet-me el dubte de preguntar-me per què amb el mateix cens una cosa és plebiscitària i l’altra no.

Que hi hagi gent que li horroritzi que Catalunya s’independentitzi és perquè no han vist o no els han explicat que hi pot haver una relació entre independència i millora de qualitat de vida per a ells i per als seus fills?

Hi ha una part important de l’independentisme que s’ha oblidat d’una part de Catalunya. Per això ara parlen d’eixamplar la base. Fixa’t: CiU no té representació a l’Ajuntament de Cornellà. A Badia del Vallès, a les generals, el PACMA va treure més vots que Democràcia i Llibertat. A mi no em va agradar que l’ANC, que em cau molt bé, passegés pel Mercat de Sant Ildefons Carmele Marchante. ¿Han entès el tarannà d’aquesta part de la societat?

Tu ets partidari del referèndum i suposo que això et deu portar problemes a Espanya.

No tants. A Espanya, ho publicàveu vosaltres en portada l’altre dia, hi ha un 43% a favor de la consulta.

Però això no ho diuen ni Rajoy, ni Sánchez, ni Rivera.

Aquests són molt potents, és veritat, però si sumem tots els vots a favor del dret a decidir a Espanya arribem als 8 milions. Potser sóc un optimista patològic però em provoca una certa esperança. A mi no m’agrada l’Espanya que hi ha ara. També me n’independitzaria. Posaria Espanya al Wallapop, la vendria sencera, i amb el que en traguéssim en faria una de nova, plurinacional. Sé que ara entrarem en l’etapa de fer conya del terme plurinacional, però m’agrada.

Però això a Espanya està en minoria.

També estava en minoria l’independentisme a Catalunya. I ho continua estant. En quants anys ha passat del 15 al 48 per cent?

I ser partidari del no t’ha complicat la vida a Catalunya?

Aquí ho tens tot més a prop. He patit molt, però tampoc em vull fer la víctima. Crec que tothom ho ha passat malament, i així no construirem res. Seguim a Espanya o ens independitzem, hem de conviure amb idees molt diverses. Una vegada, una senyora, travessant la Diagonal, em va cridar “Visca Catalunya!”, i jo li vaig dir “Visca, senyora, i tant!”

També és cert que Catalunya viu sota dos sistemes comunicatius. I el sistema català és molt més petit.

Estàs parlant de tele. A Catalunya hi ha un fenomen que es diu ràdio que és acollonant, fonamental per entendre per què l’independentisme va arribar on va arribar. Hi ha hagut emissores que han convertit molta gent de la meva edat i més jove, que mai havia posat a la ràdio despertador un programa informatiu. En la creació d’una opinió el que et diuen quan t’acabes de llevar és molt important.

Doncs quan acabis el Salvados, ja ho saps, et lleves a les 4 del matí.

M’encantaria fer ràdio. I crec que estem fent una cosa malament, tots plegats: tots tenim les nostres parròquies. Per això m’encanta quan em diuen: “Jo sempre tinc posada TV3 però els diumenges et poso a tu una estona”.