Jorge Lanata: “Els periodistes hem de dir a la gent el que no vol sentir”

Lanata és el periodista estrella a l’Argentina. Fa ràdio ( Lanata sin filtro ) i televisió (Periodismo para todos ), destaca pels seus temes d’investigació, ha muntat diaris i revistes, ha publicat llibres, ha fet documentals. Em rep al seu hotel, de visita a Madrid. Aboca entusiasme a cada resposta.

Com va la vida?

Estic pendent d’un trasplantament de ronyó. Ara vinc de diàlisi i això em complica la vida quotidiana des de fa dos anys. Tinc ganes de resoldre-ho.

I la feina?

El meu programa de ràdio, de 10 del matí a 2 del migdia, té una repercussió increïble, el 50% de share. La meitat de les ràdios de l’Argentina l’escolten. Una bogeria.

Això gairebé no existeix al món.

És un deliri. Feia 30 anys que no passava. Els que estan en segon lloc tenen un 14%. Ara estic fora de la televisió perquè s’ha acabat la temporada, però Periodismo para todos els diumenges a la nit té molta repercussió i és el programa polític més vist del país.

Com va el periodisme a l’Argentina?

El periodisme no està en un bon moment des de fa temps. Hi ha una davallada del nivell professional, i hi ha una ideologització molt gran de la professió. Tot va començar amb una discussió sobre el que allà anomenen periodisme militant, que per a mi no és periodisme, és propaganda. No és tan fàcil d’acceptar a l’Argentina, això. Els governs populistes, i el nostre ho és, tenen un concepte de periodisme que és molt distorsionant.

Per què?

Provoca divisió social. És una divisió que ja no és política, s’ha transformat en cultural, en el sentit extens. Hi ha amics que han deixat de ser-ho, familiars que s’han barallat, parelles que s’han separat... Hi ha una visió molt fanàtica de la política del kirchnerisme i no s’accepta una altra visió. Jo crec que això és el pitjor que ens està passant, i durarà quan el govern ja hagi marxat. Ja ens va passar alguna cosa així durant el govern de Perón als anys 50 i va durar 30 anys. Com ha pogut ser aquí l’esquerda amb el franquisme, una cosa semblant.

¿S’acosta el final del kirchnerisme, ara mateix molt tocat?

És difícil saber què pot passar perquè els candidats avui són tres molt igualats. Macri és de centredreta, i Massa i Scioli vénen tots dos del kirchnerisme. Scioli seria el kirchnerisme oficial i Massa el dissident. Què voldrà Cristina Fernández? ¿Voldrà guanyar o mantenir el kirchnerisme unit? Potser prefereix perdre les eleccions, que guanyi Macri, que la deixaria a ella a una teòrica esquerra, i fer oposició per mantenir unit el moviment que va crear. S’ha de veure com ho té dins del seu cap, que jo crec que cada vegada està més inestable.

Què és el kirchnerisme?

És un govern tècnicament populista. Els punts de contacte entre Veneçuela i l’Argentina en termes polítics són molts. Veneçuela és com un mirall que avança per l’Argentina. Tots dos pensen en uns governs que s’han gestionat per revelació màgica, per un líder, tots dos desconfien de la premsa com a poder en la societat. Cristina va dir amb Putin a Buenos Aires que no hi hauria d’haver periodistes, sinó informació directa dels líders al públic. El problema és què fa el públic per parlar amb ella, no?

Això no està previst.

No. Fa molt poques rodes de premsa i últimament s’expressa per Facebook, que és molt curiós. Ha decidit que la premsa és el seu enemic. I és intel·ligent perquè és una baralla que no té costos per a ella. Tens un enemic que no és competència. Jo no vaig a les eleccions, pots fer el que vulguis amb mi i és igual.

O sigui, ¿que tu ets la seva principal oposició en aquests moments?

Desgraciadament sí, però jo no vull que això passi, perquè em posa en una situació que no és còmoda. Si vull professionalitzar el periodisme, això el que fa és desprofessionalitzar-lo perquè tu ets un periodista opositor. No, jo sóc periodista i, el que explico, ho explico perquè ho he esbrinat, no perquè hi tingui un interès particular.

El periodisme ha de ser crític.

El periodisme és naturalment d’oposició. Si ha d’escollir si estar al costat del poder o de la gent, estarà al costat de la gent. Sempre és així, però ells tenen una visió del periodisme que és molt estalinista, també. Ells identifiquen els propietaris dels mitjans amb els periodistes, i no sempre és així. Mai governes una redacció de 300 persones. Tots es barallen entre si, tots tenen interessos enfrontats, s’odien, competeixen... I després com a miracle surt un diari. Ells creuen que a la redacció el director li diu a l’últim redactor què ha d’escriure. Això seria la projecció que fan d’un diari. Com seria el seu diari.

Molt revelador, sí.

De fet, avui jo et diria que l’enemic públic número 1 és Clarín.

Ser periodista és un ofici de risc? Avui el 80% dels mitjans tenen relació directa o indirecta amb el govern, és increïble. Ara bé, hi ha la paradoxa que aquest 80% té el 20% de l’audiència. L’altre 20% té el 80% de l’audiència. Això parla bé de la gent, que no és estúpida. Ara el govern gasta molts diners en això i en el futbol, que és de l’estat, a l’Argentina. Els partits els fa el govern. Mai a la història es jugava a les nou o deu de la nit. Van posar futbol per competir amb mi. Què va passar? No és exacte, però de 50 vegades, 40 vam guanyar nosaltres. Es fa una manipulació política amb el futbol, i a la mitja part passen només avisos del govern. Increïble. En això es gasten uns 150 milions de dòlars a l’any, a més del que es gasten en propaganda, que és una xifra superior.

T’han declarat enemic?

Els programes del canal de l’estat parlen de mi nou de cada deu vegades, cada dia. Lanata és això, Lanata és allò, Lanata menteix... Això a mi m’importa un rave perquè ja hi estic acostumat. Però ara imagina un noi que tot just comença a treballar. No diu res per por. T’explico tot això perquè vull anar al següent tema: no hi ha censura formal, però hi ha autocensura. Els serveis d’intel·ligència funcionen, ens graven... Això és part del paisatge de l’Argentina des de sempre.

Quina és la fórmula d’èxit?

Estic còmode a l’aire, en el cas de la ràdio, i es nota. Faig un programa que jo escoltaria perquè és divertit. Intentem donar informació. En general la ràdio va darrere de la premsa i nosaltres no fem això, treballem amb molta informació pròpia. Els quatre problemes polítics més seriosos del govern van ser notícies nostres.

La clau és fer bon periodisme.

Sí, guanyar-te la confiança, construir-te un nom i també que en algun punt això sigui un joc. Quan ens van fer competir amb el futbol, el primer diumenge vaig sortir vestit de la selecció nacional i tot l’equip anava vestit de futbolista. M’agrada fer aquestes coses i no crec que em resti seriositat, perquè després faig una altra cosa i em carrego un ministre. A la Revista Veintitrés, que vaig fundar, una vegada vam fer una notícia sobre el pressupost i volíem dir que era un forat negre. Vam fer un forat a la revista que travessava la revista de costat a costat. Si a la comunicació periodística li poses elements de comunicació humana, la renoves i la recrees, i això et crea un vincle amb la gent que és més semblant al vincle humà que al professional. La gent t’estima o t’odia. La gent riu amb tu o es posa trista. Jo intento que quan llegeixo el diari em passi alguna cosa, em commogui en el millor sentit de la paraula.

Vaig llegir que havies decidit no ser més emprenedor o empresari...

No serveixo, sóc un desastre, perquè en una organització sempre hi ha qui gasta i qui produeix, i qui posa els diners. Sempre es barallaran, jo sempre voldré gastar més i qui posi els diners en voldrà posar menys. No serveixo, ho he provat i ara que pagui un altre...

El nostre és el millor ofici del món?

No ho sé, a mi m’hauria agradat ser boxejador. El periodisme va ser una manera d’entrar al món des de molt petit. A mi el periodisme m’ha donat molt més del que jo hauria imaginat mai. Com a molt jo volia ser redactor d’una revista, i ho vaig ser amb 18 anys. Jo encara no m’he curat de l’impuls que et fa treballar quan les coses et fan enfadar o creus que són injustes. No m’he tornat cínic.

Ets d’esquerres?

Sóc liberal d’esquerres. Sóc liberal perquè crec en la democràcia i crec en l’individu. I sóc d’esquerres perquè miro al meu voltant, i no puc ser de dretes perquè no vull que això segueixi així, com està. La tecnologia ha fet vell Marx. Estem davant elements d’evolució tecnològica que són increïblement democratitzadors.

Com aconsegueixes tenir èxit, ser una celebritat i prendre’t seriosament a tu mateix?

[Riu.] Primer, sóc molt insegur. Després, no sempre tinc èxit. Hi ha moltes vegades que m’ha anat malament i m’agrada dir-ho. Tot el que toco de vegades és or i de vegades és merda, les dues coses. He tingut grans fracassos, he fet fallida, han tancat publicacions, he tingut males idees... Un té èxit quan perd la por al fracàs. Tres cops m’han fet fora de la televisió.

Dels fracassos se n’aprèn?

És tan dèbil la línia entre les dues coses. De vegades hi ha coses que t’agraden i a la gent no li agraden tant, de vegades no era el moment per dir alguna cosa... També és cert que un periodista hi és per dir-li a la gent el que no vol sentir. Hi ha un munt de gent que els hi diu el que volen sentir. No sóc un pallasso que anima la festeta dels que m’escolten. Si no els agrada, que es fotin, que posin una altra cosa. L’oient no té raó sempre, de vegades és idiota.

Si quedem d’aquí deu anys, què haurà passat al món i a l’Argentina?

Sempre dic que d’aquí deu anys vull ser fora dels mitjans, però mai ho compleixo. No ho sé.

Però l’Argentina estarà millor?

D’aquí deu anys? No. D’aquí trenta, sí. L’Argentina necessita una classe política que tingui una visió transcendent sobre si mateixa i que no treballi per veure els resultats. Ens hem de preguntar si som capaços de fer alguna cosa els resultats de la qual no veurem. A l’Argentina tots volen que tot canviï ja i no és possible perquè no fan cap esforç perquè canviï.

Gràcies, dónes molt titulars.

[Riu.] És deformació professional.