Publicitat
Publicitat

Joan Antoni Samaranch Salisachs: "La capacitat de Barcelona per il·lusionar i sorprendre el món és més forta que mai"

Nominació "El pare tenia esperances per la bona feina feta, però no va tenir la seguretat que la triada era Barcelona fins que li van donar el sobre" Llegat "No seré jo qui digui que el meu pare hauria de tenir més reconeixement"

El 1992 Joan Antoni Samaranch Salisachs vivia als Estats Units, però va ser a Barcelona, i va viure la inauguració dels Jocs al costat dels membres del COI, a prop del seu pare. "La seva ambició personal més gran es va complir a la cerimònia de cloenda, el dia que es van tancar amb un èxit esportiu i ciutadà tan complet. El dia que es va nominar Barcelona va ser un dia en què ell va tenir un atac de responsabilitat". Li demano si el seu pare tenia la certesa que Barcelona seria nominada i ho nega. "La votació del COI és diabòlica perquè el vot és personal i secret, i s'emet en aquell moment, no és que s'hagi emès una setmana abans i alguna persona el tingui". Però ho esperava. "Ell tenia l'esperança de la feina feta per gent com Leopoldo Rodés, Carlos Ferrer-Salat, les autoritats que hi van treballar, molta gent que va treballar de cara al projecte, que aquella feina, amb ajut de la seva presència com a president, fos per portar els Jocs a Barcelona. Tenia l'esperança i el convenciment que s'havia fet la feina bé, però la seguretat la va tenir quan li van donar el sobre amb el nom de Barcelona".

Avui Samaranch fill és membre del COI, i ha viscut uns quants Jocs més. Pot dir si encara són els millors? "I tant que ho puc dir! Molts atletes que hi van participar ara són companys meus al COI o els conec de la Fundació Laureus. I sempre diuen que no han tingut una experiència olímpica de la mateixa categoria que la que van viure a Barcelona".

Samaranch viu a Madrid però passa dues nits a la setmana a Barcelona. "És una ciutat fantàstica, amb una energia i una força increïble, la capacitat d'aquesta ciutat d'il·lusionar i sorprendre el món i a nosaltres mateixos és més forta que mai, jo crec. A Barcelona li falta en aquest moment trobar el projecte, però amb un projecte que pagui la pena a sobre de la taula, els barcelonins i els catalans són capaços de fer meravelles, com vam demostrar l'any 92".

Samaranch fa balanç de la trajectòria del seu pare. "Va donar el millor d'ell mateix. Va tenir una vida plena, va morir amb 89 anys i va viure moltes etapes diferents del món i d'Espanya. Estava satisfet del que havia pogut donar al seu país, a Catalunya, Espanya i Barcelona. I els últims anys de vida, ja com a president d'honor del COI, una de les feines principals era evitar homenatges, l'últim que volia eren més homenatges". La família sent que se l'ha reconegut prou? "Al final té un lloc en la història de Barcelona i de Catalunya, que és el que es mereix, i no seré jo qui digui que hauria de tenir més reconeixement. Hi ha un museu i un centre d'estudis olímpics amb el seu nom".

Li demano si ser el fill de Samaranch el beneficia o el perjudica al COI i respon des de la modèstia. "Si fan moltes comparacions amb el meu pare no sé si hi sortiré guanyant en cap". Però sempre ha tingut clar que volia fer carrera en l'olimpisme. "Vaig començar quan tenia 20 anys a la Federació Espanyola de Pentatló, que era a Esplugues, vaig triar l'esport més petit on no hi havia política, on ningú podia dir que m'havien posat allà. Sóc vicepresident primer de la Federació Internacional i m'ha interessat aquest món, però ningú m'ha obligat a participar-hi i ningú m'ha obligat a posar-m'hi. Em considero un privilegiat per poder ser al COI i poder defensar un dels pocs ideals indiscutibles avui arreu del món, en un món tan convuls i complicat".

Més continguts de