Societat 01/12/2015

Mayte Martín: “Sóc indomable perquè tinc clar el que vull i sobretot el que no vull”

Cantant Fermesa Mayte Martín no entén la música sense posar-hi l’ànima i sobretot molta feina. I això és així tant quan es deixa la pell en el flamenc com quan, com passa al disc ‘Cosas de dos’, posa la veu al servei del bolero. Canta i opina amb fermesa, sempre

Xavier Cervantes
4 min
Mayte Martín en un hotel de Barcelona poc abans d’explicar per què ha reeditat el disc de boleros Cosas de dos.

Mayte Martín (Barcelona, 1965) és temperamental i sensible, com els boleros que canta a Cosas de dos, el disc que va enregistrar el 2012 gràcies al micromecenatge i que ara reedita amb la discogràfica Satélite K.

Amb quin bolero t’identifiques més?

He tingut un currículum Corazón loco important quan era jove, així que sí, potser amb el que m’identifico més és amb aquest. Crec que per això no el trec mai del repertori.

Per què reedites ara Cosas de dos?

És que per la manera com va sortir i com es va distribuir era un disc que tenia un recorregut molt curt. M’agrada com va néixer i que durant tres anys només n’hagi pogut gaudir la meva gent, les persones que van ajudar a finançar-lo, però tenia la necessitat d’expandir-lo una mica més perquè el conegués més gent. Em feia pena que un disc del qual em sento molt orgullosa el conegués tan poca gent.

¿La decisió ja l’havies pres abans d’anar a actuar a Cuba a l’octubre?

Sí, però si no hagués pres la decisió de reeditar-lo abans, ho hauria fet després, perquè l’experiència de Cuba m’ha fet venir més ganes que més gent conegui els meus boleros.

Anar a cantar boleros a Cuba deu imposar respecte.

Absolutament. Els cubans són els que han parit el bolero. Hi vaig anar amb molta il·lusió i molt agraïda. Que em convidessin a cantar boleros a l’Havana és un reconeixement molt bonic.

Portes personalment el teu compte de Facebook. Fins a quin punt han sigut importants les xarxes socials per a la teva carrera?

Les xarxes socials van ser una salvació en un determinat moment de la meva vida perquè les persones que fem música d’aquesta manera tan artesanal i fora de la indústria necessitem saber com influeix la nostra música en la vida de les persones. En molt moments he perdut la fe i la il·lusió de seguir en la música perquè l’engranatge industrial no té res a veure amb mi.

Has sigut indomable?

He sigut indomable, ho sóc i ho seré, perquè tinc clar el que vull i sobretot el que no vull. Al llarg de la vida m’he anat alliberant de llast, de la gent a la qual havia de donar explicacions. Era molt trist veure que hi ha personatges que només els interessa guanyar diners amb tu.

El teu lema és: “El flamenc és el meu origen però no el meu jou”.

Sí, i mai m’he plantejat el que volien els altres. I amb tota la meva versatilitat, potser sóc l’artista que menys contamina el flamenc. Quan faig flamenc faig flamenc, i això no ho poden dir gaires. I el mateix amb els boleros. Endinsar-te en cada univers musical és coneixe’l en profunditat, coneixe’n el cos i l’ànima. Aquest és el repte. Per exemple, per què hauria d’aflamencar el bolero? No té cap sentit fer una barreja que no he entès mai. Una altra cosa és que involuntàriament la meva manera de cantar boleros s’enriqueixi del sentiment flamenc que tinc dins, però són subtileses.

¿Fas servir els gèneres musicals com a eines per expressar sentiments diferents?

Probablement. Per a mi el bolero és sensualitat, romanticisme i fins i tot erotisme, mentre que el flamenc no hi té res a veure, amb això. Són músiques irrenunciables perquè em permeten expressar una part de mi.

Sempre has lluitat contra la idea que el flamenc es transmet genèticament...

El talent el tens o no el tens. Si has escoltat flamenc des de petit és més probable que, si tens talent, puguis absorbir-lo d’una manera més efectiva, però si t’emportes un gitano acabat de néixer a Alaska no crec que et surti cantant bulerías.

Sovint has ajudat artistes joves. T’interessa el que fan?

Sí, m’interessa el concepte d’ajudar-los. El que passa és que en la gent jove que té condicions hi veig una falta de discurs, com si no tinguessin les coses clares. Tenen més ganes de treure partit del que ja saben que ganes d’aprendre més. Ara mana la immediatesa, però les coses bones mai donen un fruit immediat.

¿Barcelona és avui una ciutat pitjor per a la música que fa vint anys?

I tant! Barcelona és nefasta per a la música. És una ciutat molt ingrata. Estem anestesiats. La gent surt cada vegada menys, o surt per a coses menys interessants. Sóc catalana de naixement i de caràcter, i m’agrada la meva ciutat, però estem venuts al turisme. Quan vull fer un cafè, no sé on anar perquè s’han carregat els llocs amb caràcter. Fa vint anys hi havia bohèmia. Sorties a la nit i hi trobaves tot un món, gent desperta que anava a concerts i que a les tres de la matinada era molt d’anar a un lloc a fer un cafè i a xerrar. Això ja no existeix: a les tres de la matinada només pots ficar-te en una discoteca o marxar cap a casa. Barcelona és una ciutat sense ànima.

¿Confies que el nou govern municipal pugui canviar el relat?

Jo sóc pro Ada Colau. Crec que és una dona sensible, i si la deixen pot capgirar-ho tot i recuperar coses que hem perdut. Barcelona s’ha de reconduir, no pot ser que sigui un aparador i que no potenciï res que tingui a veure amb nosaltres.

stats