Publicitat
Publicitat

OBITUARI

El compositor anglès va guanyar cinc vegades l'Oscar

Mor John Barry, el creador de la música de James Bond

John Voigh i Dustin Hoffman buscant-se la vida a Nova York. Robert Redford sobrevolant la sabana africana. Sean Cobnery apuntant amb la seva Walther PPK. Són imatges que pesen en la memòria cinèfila gràcies a la profunda empremta que John Barry deixa en la història del cinema, en la qual figurarà sobretot lligat al personatge de James Bond, en qualitat de creador del seu tema principal i autor de la música d'onze films de la saga cinematogràfica més comercial de tots els temps. Però la seva importància va més enllà de musicar les aventures de Bond. Barry va treballar en tota mena de pel·lícules, alternant gèneres i registres, produint una obra ingent -més de cent bandes sonores en prop de quaranta anys de carrera- que queda com a testimoni d'un músic que podia ser exuberant i trepidant, però que, quan volia, tenia llicència per emocionar.

El cinema a la sang
La relació de Barry amb el cinema va començar ben d'hora: el seu pare tenia una cadena de sis sales. La seva primera passió, però, va ser la música clàssica, que va compaginar d'adolescent amb una afició creixent pel jazz.

A l'exèrcit va començar a exercir com a músic a la banda militar del regiment, i quan va torna a la vida civil va formar el John Barry Seven, un grup de rhythm and blues i jazz que després va deixar per concentrar-se en la seva incipient carrera com a compositor. Als anys seixanta, Barry va signar bandes sonores vibrants amb sofisticats arranjaments, com ara Beat girl (Edmond T. Gréville, 1960) i El knack (Richard Lester, 1965), però també va començar la seva vinculació amb la saga Bond, quan els productors el van contractar per arranjar els primers esbossos de la música de Monty Norman per a Agent 007 contra el Dr. No (Terence Young, 1963).

Barry es convertir en un element indispensable de la sèrie Bond, i les successives seqüeles li van permetre consolidar un estil inconfusible, sovint amb el suport de col·laboradors de luxe com Shirley Bassey ( Goldfinger ), Louis Armstrong ( 007 al servei secret de Sa Majestat ) i fins i tot Duran Duran ( Panorama per matar ). Van ser els anys d'esplendor creativa de Barry, en què va compondre algunes de les seves millors bandes sonores: Zulu (Cy Endfield, 1964), La caça (Arthur Penn, 1966) i la memorable Cowboy de mitjanit (John Schlessinger, 1969). També va ser llavors quan va guanyar els seus primers Oscars per Nascuda lliure (James Hill, 1966) i El lleó a l'hivern (Anthony Harvey, 1968).

Adéu, agent 007
Als anys 70 Barry va treballar en tot tipus de produccions, alternant el romanticisme nostàlgic de Robin i Marian (Richard Lester, 1976) i el drama històric de Maria, reina d'Escòcia (Charles Jarrot, 1971) amb puntuals retorns a 007. Els 80 van portar el seu comiat definitiu de la sèrie -per esgotament creatiu- i el treball del qual confessava sentir-se més satisfet, la banda sonora de Memòries d'Àfrica (Sydney Pollack, 1985), la potència i precisió melòdica de la qual li van proporcionar un Oscar que, juntament amb el que cinc anys més tard va recollir per Ballant amb llops (Kevin Costner, 1990), completen la seva col·lecció d'estatuetes. Amb la seva mort desapareix no ja un mite de la música de cine, sinó del cinema en majúscules.

Més continguts de