“Voldria que la meva segona vida després de l’Ebola fos a Libèria”

MadridLa germana Paciencia Melgar és trigèmina. La seva mare va decidir posar a cada un dels seus fills un nom que recordés la història del seu naixement. A la primera -una nena- la va anomenar Milagrosa, al segon Diosdado i a la tercera Paciencia, pel temps que va haver d’esperar a sortir. Sens dubte, és un dels dons als quals s’ha hagut d’aferrar els últims sis mesos. Almenys ha repetit més de tres-centes vegades la seva història, el seu “segon naixement”. Seu pacientment i, a poc a poc, mirant a l’infinit com si es confessés, relata el trauma que va viure l’any passat, quan va veure que Espanya li tancava la porta a tota esperança de rebre un bon tractament contra l’Ebola: “Quan van dir-nos que no ens repatriarien des de Libèria amb el pare Manuel Pajares, se’m van tancar totes les portes i finestres a l’esperança, només esperava la mort”.

Però paradoxalment, mentre que el pare Pajares moria només cinc dies després d’aterrar a Madrid, la germana Paciencia sobrevivia al virus al “campament de la mort”, el centre Elwa dels afores de Monròvia. Van obligar-la a aïllar-s’hi amb el cadàver de la germana Chantal Pascaline encara calent a la seva comunitat. Trenta infectats compartien un mateix lavabo que vessava i havien de vomitar en cubells, que es van convertir en els seus millors aliats. Uns fins bastidors separaven els llits i també el sofriment dels moribunds. La germana va obtenir l’alta el 25 d’agost i al cap d’un mes aterrava a Madrid per oferir el seu plasma al missioner Manuel García Viejo, també de l’orde de Sant Joan de Déu, i infectat a Sierra Leone. No va ser-hi a temps, però el seu plasma sí que va servir a l’auxiliar d’infermeria Teresa Romero. Des de llavors no ha deixat de col·laborar amb els investigadors per trobar una cura a la malaltia.

Sense notícies de Teresa Romero

La germana Paciencia és d’aquelles persones que tenen una gran confiança en la humanitat, però no amaga la ràbia que li provoquen decisions concretes. Primer, que no s’hagi fet cas a l’Ebola fins que ha arribat a Europa i que tota la recerca que s’està fent ara sigui per als occidentals infectats. Segon, que el govern espanyol la deixés a la seva sort perquè és de Guinea Equatorial -ara l’ha recompensat amb la nacionalitat espanyola, cosa que agraeix-. I, tercer, que les autoritats del seu país vulguin ara apropiar-se de la seva imatge de cara a la Copa Àfrica quan no li han fet ni una trucada.

“Hi ha moltes coses que l’ésser humà no entén”, diu amb certa resignació després d’explicar que Teresa Romero no li ha trucat per donar-li les gràcies. “És molt trist pensar que l’Ebola ha brotat moltes altres vegades a l’Àfrica i s’ha emportat moltes vides, i que ho fan cada dia la malària, la desnutrició, totes les malalties relacionades amb la contaminació de l’aigua... davant la impassibilitat del Nord, l’Est o l’Oest, com se’n vulgui dir”, afegeix fent pesar la seva condició d’africana.

La seva missió ara és explicar la seva experiència. Ho viu com un “alliberament constant”, amb el temor de fons que tot el pes li caigui al damunt quan tingui finalment temps per reflexionar. Durant el 2014 ha recollit tota mena de premis. L’últim, aquesta setmana de la mà de la revista missionera Mundo Negro, que li ha atorgat el premi a la fraternitat 2014 per la seva atenció prestada a les dones liberianes de l’escola Alfonsa Cavin, on moltes noies sense estudis -sobretot per la guerra que va patir el país- van obtenir una formació professional.

L’escola ara està tancada, com també la seva comunitat. Dels sis religiosos i religioses que eren, ella va ser l’única que va sobreviure a l’Ebola. “Voldria que la meva segona vida després de l’Ebola fos a Libèria. Estic preparada per tornar-hi. Però no depèn de mi, sinó de la congregació”, i diu bromejant que ja no es pot infectar d’Ebola. Però ara un dels objectius que té és visitar la seva família, a l’illa d’Annobón, el paradís ancorat a Guinea Equatorial que va abandonar per establir-se a Monròvia el 2003. No els veu des de l’abril, poc després que morís la seva mare, i li havien arribat a preparar el seu funeral en llegir algunes informacions que arribaven d’Espanya.

Paciencia qualifica de “miracle” haver sobreviscut a l’Ebola i afirma: “Ha sigut el meu segon naixement. Déu devia treballar en aquell lloc horrible perquè tingués forces per ajudar, tot i la meva malaltia. Però és que, quan veus les necessitats de la resta de la gent, t’oblides de tu mateixa. Aquesta és la meva història”.