DRET A L’EDUCACIÓ
Societat 17/04/2015

Quan els problemes comencen en el trajecte cap a l’escola

Milers de nens de tot el món recorren cada dia desenes de quilòmetres per rebre una educació. 'Camí a l'escola', el llibre que aquest dissabte oferim al diari, recull set d'aquests relats. L'ARA ha parlat amb nens nouvinguts fa menys de cinc anys a Catalunya perquè expliquin les seves experiències

Auri Garcia Morera / Elisabet Escriche
6 min
Quan els problemes comencen  en el trajecte cap a l’escola

BarcelonaSulaiman Al Mustafa: “Arribàvem fins a la porta però hi havia combats amb armes i no podíem passar”

El Sulaiman Al Mustafa, de 13 anys, i el seu germà Baixar (11) van arribar a Catalunya procedents de Síria ara fa tres anys. “Vam venir perquè allà hi havia una guerra”, explica el Sulaiman. El seu pare va ser el primer que va marxar del país, poc després que esclatés el conflicte, i aproximadament un any més tard el va seguir tota la família. “Vam venir amb la nostra germana, la mare i l’àvia”, afegeix el germà gran.

Abans de la guerra feien una vida normal, molt semblant a la que fan ara a Barcelona, i el camí fins a l’escola no tenia cap dificultat. “Era molt a prop de casa, hi anàvem caminant”, explica el Sulaiman. Asseguren que no era gaire diferent de l’Escola Pia Sant Antoni, on van ara, i afegeixen, mig en broma, que en algun aspecte era fins i tot millor. “Podíem baixar al pati dues vegades”, diu el Sulaiman rient.

La ciutat d’Homs, on vivia, però, va ser una de les més castigades pel conflicte, i els bombardejos i els combats al carrer van alterar radicalment la seva vida quotidiana. “Sortíem de casa i arribàvem fins a la porta de l’escola però havíem de girar cua i tornar a casa perquè hi havia combats amb armes i no podíem passar”, relata el Sulaiman amb naturalitat però amb una expressió molt més seriosa.

En una situació com aquesta, reconeix, els estudis es van convertir en la seva última preocupació. “Hi havia molta guerra”, argumenta. Els últims tres mesos abans de marxar del país, de fet, ja van deixar d’anar a l’escola. “Fèiem deures a casa”, afegeix. Són molt conscients, però, que sense tenir professors no podien continuar aprenent de la mateixa manera que abans.

Quan van començar a anar a l’escola a Barcelona no van trobar que fos més difícil que a Homs, però reconeixen que al principi la llengua sí que va ser un inconvenient. “Quan arribes no coneixes l’idioma, però el meu pare ja sabia una mica de castellà i el vam aprendre a casa”, explica el Sulaiman. A l’escola, a l’aula d’acollida, han anat aprenent català, i ja el comencen a dominar. El més important, asseguren, és que anar a l’escola ja torna a ser del tot normal: “Vivim molt a prop i no triguem ni un minut. Aquí hi estem bé”.

Tanzeela Basharat: “L’escola més propera era a gairebé una hora en cotxe”

A quarts de sis del matí és l’hora en què es llevava la Tanzeela, de 16 anys, per arribar puntual a l’escola quan vivia al Pakistan. L’escola més pròxima li quedava a gairebé una hora en cotxe des de casa. Va néixer a Azad Kashmir Kotli i fa només dos anys que va arribar a Catalunya. El seu ritual del matí era similar al de qualsevol nen de la seva edat però en horaris d’adult: esmorzar -amb l’estómac encara mig tancat- i córrer cap a un microbús que cada dia passava a recollir els nens que vivien a la seva zona per portar-los a l’escola. Les classes començaven a dos quarts de vuit.

És la segona de quatre germans i només ella i el seu germà gran, de 18 anys, viuen a Barcelona amb el seu pare. La mare i els petits continuen al Pakistan. “He vingut perquè aquí l’educació és millor”, diu sense dubtar-ho. Se li nota la influència del pare, un professor convertit per necessitat en cuiner des que ha arribat a Catalunya. Confessa amb timidesa que prefereix les seves professores actuals (té dues professores) que les del seu país d’origen. “Allà eren massa estrictes; aquí són més com unes amigues”, explica mentre abaixa la mirada. Part d’aquest record és culpa dels cops de fusta que rebia a les mans quan algun examen no li acabava de sortir del tot bé. L’altra gran diferència: l’ús dels ordinadors. “Els fem servir cada dia, i allà pràcticament no els utilitzàvem”, explica.

Té clar que al Pakistan la formació té data de caducitat, sobretot si ets una dona. Les que tenen més sort estudien fins als 18 anys i després el camí que solen agafar la majoria és el de casar-se amb un home, que en la majoria dels casos és “escollit” per les seves famílies. Ella, però, quan mira al futur es veu treballant de farmacèutica o en alguna feina relacionada amb la sanitat. “El meu pare sempre em diu: «Has de fer el que tu vulguis, és la teva decisió»”. El seu germà gran ja ha començat la formació superior: estudia administració i gestió d’empreses a la universitat.

Tot i que el vincle amb el seu país és molt fort -encara hi viuen la seva mare, els seus germans petits i també els avis-, assegura que li agrada Catalunya. “El català, però, és complicat”, intenta verbalitzar amb força èxit. Els últims dos anys el despertador de la Tanzeela sona passades les vuit del matí. Estudia en una escola de Barcelona que és a només cinc minuts mal comptats de casa seva.

Venus Orijola: “Si arribava tard em feien netejar una part del pati”

La Venus acostumava a anar a l’escola catòlica on estudiava a les Filipines en cotxe. Eren uns 20 minuts, un recorregut que superava l’hora si l’havia de fer a peu, un fet que passava en comptades ocasions perquè era massa petita. Ara ja té 14 anys i en fa tres que viu a Barcelona. A diferència de la Tanzeela, ella va venir a Catalunya acompanyada de tota la seva família: els seus pares i el seu germà petit.

A les Filipines vivia a la zona de Batangas. L’escola -recorda- estava situada al costat d’una església i els mestres “castigaven” la impuntualitat. “Si arribaves tard et feien netejar una part del centre, normalment el pati”, diu. La primera activitat del dia sempre era la mateixa: anar al gimnàs, cantar l’himne de les Filipines i resar. “Hi dedicàvem uns vint minuts”. A partir d’aquí començava un horari maratonià. Les classes eren de les 7 del matí a les 5 de la tarda. Dinaven un plat en qualsevol punt de l’escola: des de l’aula fins al pati. Un cop s’acabava la jornada escolar, seguia la formació. Tant ella com la majoria dels seus companys de classe feien dues hores més de repàs amb un professor particular. “El divendres era diferent: era l’únic dia que plegàvem a les dues del migdia i l’escola tenia com a norma no posar-nos deures per al cap de setmana”, explica.

A Batangas el seu pare treballava d’electricista i la seva mare era mestressa de casa. A Barcelona, tots dos es dediquen a tasques de neteja a domicili. “Van decidir portar-nos aquí perquè poguéssim anar a la universitat”, relata. Són molt poques -diu- les dones que a les Filipines arriben a fer estudis superiors. La majoria quan acaben l’educació obligatòria s’introdueixen al món laboral treballant de cosidores. El pas següent és casar-se. De moment la Venus no té gaire clar el seu futur. “M’agrada dibuixar, potser puc fer disseny”, comenta.

Honey Gul : “Allà el nivell era més alt però les professores et pegaven”

La Honey Gul va néixer al Pakistan fa 13 anys i en fa quatre que va venir a viure a Barcelona. Al seu país, a la ciutat de Peshawar, arribar a l’escola li costava una mica més que aquí. “La meva escola era lluny, havia d’agafar un autobús i trigava gairebé mitja hora”, recorda. “Les que quedaven més a prop de casa eren només per a nens petits, i quan em vaig fer gran vaig haver de marxar”, afegeix. Ara, a Barcelona, el trajecte és força més curt: “Visc aquí al darrere mateix, vinc caminant i trigo un minut”.

Les diferències, però, van més enllà del trajecte. La Honey assegura que li agrada l’escola d’ara, però revela que a la de Peshawar el nivell era més alt. “Aquí és molt fàcil i allà era difícil, tot i que tampoc molt més difícil”, valora. Assegura que nota la diferència en totes les assignatures. Les matemàtiques, per exemple, eren “molt més complicades” al Pakistan. A anglès, afegeix, encara ho nota més: “Aquí fem només verbs, i allà fèiem històries senceres”. Ella, de fet, el domina prou per expressar-se en anglès quan no li surt alguna cosa en català.

La diferència entre les escoles d’aquí i d’allà que destaca més, però, són els maltractaments quotidians que rebien dels professors al Pakistan. “A l’escola et peguen molt”, denuncia amb contundència la Honey, que detalla que els cops són habituals com a resposta a qualsevol comportament que es considera que s’ha de castigar. “Les professores et peguen, a la meva cosina una professora li va pegar i li va trencar el braç”, afegeix gesticulant.

A ella, recorda, només li van pegar un cop, però va ser per un motiu que considera especialment injust. “Havia de portar els diners de la quota mensual, me’ls vaig descuidar i em van pegar”, recorda indignada. Comparant aquella situació amb el funcionament de l’escola de Barcelona, radicalment diferent, té molt clara la conclusió: “Aquesta sí que m’agrada”.

stats