Neu, càmera i... acció!

Andorra La VellaL’esquiador baixa per una impol·luta capa blanca de neu, dins una pista perfectament senyalitzada i amb tots els elements de seguretat necessaris per evitar qualsevol ensurt. Quan acaba, descansa i pren alguna cosa en algun punt de restauració de l’estació, i seguidament pregunta a un dels pisters quina és la manera més senzilla de tornar al punt d’accés on ha deixat el seu vehicle. Aquesta pot ser la descripció d’una jornada d’esquí dels centenars de milers de persones que durant la temporada d’hivern trepitgen les pistes de Vallnord i Grandvalira.

El que probablement desconeixen tots aquests amants de la neu és la prolongada tasca de preparació que hi ha al darrere, que comença tan bon punt s’abaixa el teló la temporada anterior. Manteniment de les màquines i instal·lacions, seguretat, formacions, adequació de la restauració o posada a punt dels canons de neu són alguns dels exemples de la feina que s’ha de fer quan les pistes encara no estan cobertes de blanc.

Els primers preparatius

Una primera revisió de la maquinària que ha treballat durant molts mesos i l’inventari per determinar el que cal substituir són les primeres tasques que es duen a terme dins la missió de preparació. Ja es fa durant el mes d’abril i va a càrrec del personal fix de les estacions. És el mateix personal que durant l’estiu s’encarrega de fer la sembra i la fertilització de les pistes, perquè creixi herba “i s’eviti així l’erosió”, explica el director general d’Ordino-Arcalís, Xabier Ajona. Pel mateix motiu es fan drenatges, s’instal·len paravents i altres tasques preventives perquè, quan nevi, “cada floc de neu es quedi a les pistes”.

Durant l’estiu és també el moment d’iniciar un exhaustiu procés de neteja. En el cas de Grandvalira-Ensisa (Soldeu - El Tarter), ja fa uns anys que han instaurat unes jornades de neteja de les pistes amb la participació dels joves membres dels clubs d’esquí, per conscienciar-los sobre la importància de no malmetre el territori que trepitgen durant l’hivern. Durant aquestes jornades es recull de tot, “ampolles, pals, plàstics i fins i tot euros”, assegura el director tècnic de Grandvalira-Ensisa, Enric Barbier.

Arriba el fred

Amb l’entrada de la tardor, l’operació s’accelera. Les jornades del personal fix de les estacions s’allarguen i entren en joc també els pisters, per deixar a punt tots els aspectes de seguretat a les pistes: protectors de canons de neu, xarxes, abalisament, etc. Óscar Vicente, cap de pistes d’Arinsal, afegeix que també es treballa amb la preparació dels sistemes d’allaus, controlant que tot funcioni perfectament per quan, en plena nevada, s’hagin de fer funcionar. Paral·lelament, es tanquen “els tràmits d’importació d’explosius”, explica Vicente.

Per la seva banda, el personal de serveis s’encarrega d’omplir els magatzems de la restauració (per si caigués una nevada i fos complicat accedir-hi) i deixa els locals preparats per a l’obertura. També s’intensifiquen les formacions, que comencen a l’estiu, segons explica Philippe Borel, director tècnic de Grandvalira-Saetde. Van dirigides al personal fix, que es forma ininterrompudament tot l’any. Pel que fa al personal temporal, si són nous se’ls forma de manera genèrica sobre l’estació, i si ja porten anys aprenen a fer “nous procediments” per adquirir més competències.

Amb tot, qui probablement s’erigeix com a principal protagonista en aquesta narració d’adequació de les estacions andorranes és la figura del canoner. Aquell mag de la neu que tenyirà de blanc les pistes, sobretot en absència de nevades, una situació que els últims anys s’ha anat donant de manera continuada. Els canoners entren en joc al novembre i estan a l’aguait de qualsevol baixada important de temperatures per poder començar a disparar els seus aparells. A Pal-Arinsal, segons informa el cap de neu artificial, Ariel Acosta, hi tenen “entre 400 i 500 canons”: “A partir d’una temperatura de quatre graus negatius els canons comencen a rendir de manera eficient”. Acosta coincideix amb Barbier i Borel que el moment ideal perquè les temperatures baixin i es donin les condicions idònies per començar a fer servir els canons és a partir del 15 de novembre. Abans la neu es perd. Passa el mateix amb les grans nevades. “Fa dos anys -recorda Barbier- vam tenir un inici de temporada ideal perquè va caure un gran paquet de neu a mitjans de novembre i després es va mantenir el fred. Vam tenir temps d’afinar-ho tot”.

En resum, el 15 de novembre és la data marcada al calendari perquè tota l’adequació de les pistes estigui a punt. Per posar-se a mirar el cel a esperar que caigui la gran nevada, o per almenys anhelar una baixada de les temperatures que permeti fer funcionar els canons de neu artificial. Ara, doncs, ja poden dir: “Estem preparats. Podríem obrir l’estació si nevés i només ens queden petits detalls [fins a la data oficial d’obertura de pistes]”, segons assegura Ajona.

Quan s’acosta el dia de l’estrena, es van incorporant de manera esglaonada -i també en funció de si la meteorologia és benèvola- els temporers. La peça final que fa funcionar aquest gran trencaclosques que són les estacions d’esquí. Quan tot està en funcionament gairebé són dos milers de treballadors entre Grandvalira i Vallnord. Una feina a l’ombra per donar llum a unes pistes que entre el desembre i l’abril lluiran blanques, plenes de gent. Ja podem donar el tret de sortida a una nova temporada.