Publicitat
Publicitat

Gaudir de la bellesa requereix estar en condicions de pensar

Un estudi indica que per sentir el plaer que produeix la contemplació de la bellesa es requereix una activitat cognitiva important

Al llibre Observacions sobre el sentiment del que és bell i sublim, publicat el 1764, el filòsof Immanuel Kant proposava que els humans experimentem dos tipus de plaer. D’una banda, el sensual, que es pot gaudir sense haver de pensar. Seria el que proporcionen els instints bàsics, com menjar i el sexe. A l’altra banda hi hauria el plaer relacionat amb la bellesa, que caldria processar d’una manera racional. Aquesta diferència faria que els plaers sensuals no poguessin ser mai percebuts com a bells, i al revés. Com moltes de les teories filosòfiques clàssiques, les hipòtesis de Kant no estan basades en dades mesurables. Per tant, cal fer un acte de fe per acceptar-les. Dos-cents cinquanta anys després, uns psicòlegs de la New York University han trobat una manera científica de comprovar si Kant l’havia encertada. La resposta és sí i no.

Ningú discuteix que la bellesa proporciona plaer, perquè és fàcil d’experimentar en primera persona. En això estan d’acord científics i filòsofs. Fins i tot s’ha descrit la síndrome de Stendhal, anomenada així en honor de l’escriptor francès que el segle XIX va patir un trastorn físic en veure la Basílica de la Santa Creu de Florència. Malgrat que aquesta mena d’arravataments extrems davant les obres d’art es descriuen amb una certa freqüència, la síndrome no està reconeguda mèdicament. Però això no vol dir que contemplar coses boniques no generi una resposta real al cervell. Al cap i a la fi, aquesta ha sigut la principal motivació que, històricament, ens ha empès a dedicar-nos a activitats artístiques.

Com que no sembla que cap altre ésser d’aquest planeta sigui capaç de crear voluntàriament bellesa o de gaudir-ne, és fàcil concloure que el plaer que proporciona ha de requerir unes funcions cerebrals superiors que només els organismes més avançats podem assolir. Aquestes deduccions són les que van portar Kant, un dels pensadors que més temps ha dedicat al tema, a enunciar la idea dels dos tipus de plaer. Segons ell, l’apreciació de la bellesa requeriria un nivell extra de raonament perquè cal combinar les dades que reben els sentits amb la capacitat d’entendre-les. La resta de plaers serien més simples i es podrien gaudir d’una manera directa, sense filtres intel·lectuals.

Estudiar el plaer

Els psicòlegs Aenne A. Brielmann i Denis G. Pelli van decidir recórrer al mètode científic per veure si la intuïció de Kant era correcta. En un article publicat recentment a la revista Current Biology expliquen que van reclutar seixanta-dos voluntaris i els van interrogar sobre el plaer que sentien quan se’ls sotmetia a tres estímuls de base diferent: mirar fotos (normals o especialment belles), menjar un caramel i tocar un osset de peluix. Per assegurar que provocarien una reacció plaent, les imatges boniques eren escollides abans pels mateixos participants o s’extreien d’una base de dades. En el 92% dels casos els voluntaris deien que era així, mentre que només el 3% de les imatges neutres (la majoria tretes de catàlegs d’Ikea) eren considerades belles, cosa que validava la tria.

El primer que van fer, usant unes escales subjectives, va ser comprovar que la quantitat de plaer experimentat era proporcional al grau de bellesa percebut. Després, per determinar si el pensament tenia res a veure en aquests processos, els participants van ser sotmesos a tasques que requerien fer servir la ment -proves d’atenció o de memòria- mentre rebien els mateixos estímuls. La idea era que així les funcions cognitives estarien ocupades i no podrien processar la bellesa amb la mateixa eficàcia. Tal com Kant havia predit, en aquests casos la percepció de la bellesa disminuïa substancialment i, amb això, també es reduïa el plaer generat. De fet, com més atenció requeria la tasca mental, menys plaer derivat de la bellesa s’experimentava. En canvi, el plaer sensual que proporcionaven el caramel i el peluix no es veien afectats, confirmant així que aquest plaer té una naturalesa diferent, independent de les funcions cerebrals superiors.

Però, curiosament, un terç dels individus van descriure una sensació de bellesa generada a partir dels estímuls del gust i el tacte. Això contradiu la suposició de Kant, que no creia que els dos tipus de plaer es poguessin barrejar. Els científics van explorar aquests casos i van descobrir que el motiu era que el plaer físic desencadenava en certes persones uns records concrets, com pot ser un moment de la seva infantesa. Van concloure que tant les coses boniques com, a vegades, els estímuls purament sensuals es poden percebre com a bells, malgrat que les primeres requereixin més processos mentals que els segons per donar plaer.

De l’estudi també es desprèn que, segons les mesures de l’escala subjectiva, la bellesa generava més plaer que els estímuls sensuals. Sempre s’ha considerat que el plaer més fort és el físic, a conseqüència de les reaccions intenses que proporcionen activitats com fer l’amor, prendre drogues i menjar xocolata. Però pel que sembla, mirar coses maques podria ser igual d’efectiu.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT