Tot el que la ciència pot aprendre de l’art

Com a científic, no em considero gens artístic, ni per les meves habilitats ni pels meus estudis del món que m’envolta. Soc un físic que ha dedicat la seva trajectòria als experiments controlats, les descripcions matemàtiques i la quantificació de tot el que observa. Sempre m’havia semblat que l’art era tot el contrari: una cosa no quantificable i fonamentalment oposada a la ciència. Però la col·laboració mantinguda fa poc amb Hannah Imlach, artista resident a la Universitat Heriot-Watt, m’ha fet canviar dràsticament d’opinió i m’ha fet veure clarament que la ciència i l’art estan intrínsecament interconnectats.

Un terreny comú

La Fundació Leverhulme va concedir una beca d’artista resident a Hannah Imlach, que es dedica sobretot a l’escultura, per treballar i estudiar durant un any amb nosaltres a l’Institut de Bioquímica, Biofísica i Bioenginyeria de la Universitat Heriot-Watt. En submergir-se plenament en el nostre entorn científic, la Hannah treballaria al costat dels investigadors i buscaria inspiració per a unes noves obres que reflectissin la recerca actual i les aplicacions de la microscòpia, una tecnologia sorprenentment bella i elegant. Els microscopis actuals inclouen tècniques de fluorescència i superresolució que han guanyat el premi Nobel i han permès estudiar parts molt específiques d’una cèl·lula viva en temps real.

La col·laboració d’un científic i una artista sembla una idea estimulant. La ciència i la comunicació interdisciplinàries són fonamentals per a la ciència moderna -i amb raó-, però la frontera entre l’art i la ciència és en certa manera difícil de superar. ¿Per on comences i quin és el terreny comú?

Per començar, en aquest cas, tant al científic com a l’artista els apassionava observar la bellesa visual de les cèl·lules que es veuen pel microscopi. Com que l’art havia de ser funcional i escultòric, tots dos ens vam dedicar amb entusiasme a la creació de prototips de sistemes òptics. Per exemple, sistemes de projecció i grans microscopis, tot plegat dissenyat per fusionar la instrumentació microscòpica amb una visió artística de les dades estudiades.

De tota manera, la veritable coincidència del procés científic i l’artístic es va produir d’una manera totalment inesperada quan l’artista va ensenyar als científics els seus quaderns de dibuix. Aquests quaderns documentaven visualment tots els pensaments i processos que s’exploraven mentre els conceptes i les idees s’anaven articulant. Aquest procés presentava un paral·lelisme clar amb el mètode científic i això em va portar a fer un descobriment important.

El cervell i el cor

Els científics documenten els seus resultats i consignen i detallen meticulosament les seves anàlisis i debats, però molt poques vegades fan el mateix per exposar les seves idees. “Ho tinc tot al cap”, diem, i sovint n’hi ha prou amb alguns esborranys i uns dibuixos provisionals a la pissarra. En aquest projecte ha sortit a la llum la idea artística i ha quedat clar que al seu interior hi ha l’essència mateixa del naixement i fructificació d’una idea científica.

El científic i l’artista segueixen també una metodologia compartida: una primera hipòtesi, l’aplicació dels coneixements de base, les idees descartades, els resultats inicials, la seva interpretació i desenvolupament... I tot evoluciona fins a arribar a l’experiment i els resultats definitius.

L’anomenat procés artístic, aparentment descoordinat i desorganitzat, és un reflex exacte del procés científic, amb l’única diferència que en aquest cas estava dibuixat i documentat amb més elegància. Es va posar de manifest que la ciència i l’art poden ser iguals i que, en definitiva, es basen en pensaments, idees i passions. En realitat, l’única diferència és com acabem de formular aquestes idees i conclusions.

L’obra de Hannah, El projector de fluorescència, permet a l’espectador endinsar-se plenament en el món de la microscòpia de fluorescència amb superresolució. Projecta dades reals a través d’una lent esfèrica plena d’aigua, inspirada en els primers microscopis del segle XVII, i reformula la imatge en una pantalla. Com que, de manera intencionada, l’artista fa que l’aberració òptica i la vibració es transmetin a l’escultura, l’espectador pot interactuar-hi i buscar una profunditat en les dades projectades.

La veritat és que el procés científic és desordenat, fluid i interpretatiu. Cal tenir intuïció i premonicions, però sobretot inspiració i la capacitat de connectar amb l’obra, que va més al fons de les coses que la mera comprensió dels llibres de text. En poques paraules, és un procés artístic, i jo, el científic, he hagut de col·laborar directament amb una artista per adonar-me’n.