Publicitat
Publicitat

La reducció química de la gana com a eina per combatre l’obesitat

Un nou estudi relaciona una proteïna amb la supressió de la sensació de gana

Quan arriba l’estiu augmenta la fal·lera per perdre uns quants quilos, principalment per raons estètiques. El temps convida a passejar-se amb poca roba i això obliga els cossos a ensenyar-se més, cosa que ens desperta inseguretats que són un bon estímul per fer bondat. El descobriment recent d’una hormona que frena la gana podria, en el futur, ser una arma per ajudar-nos a aconseguir el pes ideal, a l’estiu i en qualsevol altra època de l’any.

Per què som golafres?

L’evolució ens ha convertit en addictes a les calories, per una simple raó de supervivència. Durant la major part de la nostra història, els recursos eren escassos, i les teories diuen que per això la selecció natural va incorporar al nostre genoma un mecanisme que fa que desitgem els aliments més energètics. És una bona manera d’acumular reserves per quan vinguin les vaques magres. El conflicte apareix quan eliminem les privacions i tenim a la nostra disposició tots els aliments que volem. L’atracció pel dolç o el plaer que ens proporciona menjar -que ens hauria salvat la vida en altres èpoques-, ara contribueix a engrandir els problemes derivats de l’obesitat, tan comuns avui en dia. No cal dir que el que és veritablement important és mantenir un pes raonable tot l’any, seguint una dieta constant i equilibrada, i el que ens hauria de motivar hauria de ser la salut, no l’aparença.

L’únic secret per perdre pes és gastar més calories de les que s’ingereixen, no hi ha cap altra fórmula. Això és fàcil de dir, però molt difícil d’aconseguir, sobretot per a les persones que tenen un metabolisme que els permet passar amb poques calories al dia. Quan el cos nota que els nutrients comencen a no arribar, ho interpreta com una situació de perill i posa en marxa tots els sistemes possibles per posar-hi remei. El principal és la gana, que ens empeny a menjar. Resistir-se a aquests senyals provoca un desgast psicològic, que és el que dificulta complir els règims. Per això s’han inventat dietes originals, radicals o estrambòtiques, que prometen facilitar o accelerar el procés i, així, reduir les possibilitats d’abandonar abans d’assolir l’objectiu.

Els mecanismes de la gana

El que seria veritablement útil, però, seria trobar la manera de desconnectar els mecanismes de la fam, que són els que a la llarga fan fracassar els esforços per aprimar-nos. Aquesta és precisament una de les bases de l’anomenada cirurgia bariàtrica, els processos que redueixen la mida de l’estómac, bé sigui lligant-lo, ocupant-lo amb un globus inflable o eliminant-ne un tros (el bypass gàstric). Com que el volum resultant és més petit, s’omple amb menys menjar i això fa que s’enviïn abans senyals de sacietat al cervell. Tots aquests processos tenen riscos de complicacions i són, en certa manera, enrevessats. Per aquest motiu fa temps que s’està buscant un fàrmac que tingui un efecte similar.

Això és precisament el que ha trobat el grup de la doctora Stavroula Kousteni, de la Universitat de Colúmbia, que publicava fa poc a la revista Nature un estudi on es relaciona la proteïna LCN2 (o lipocalina-2) amb la supressió de la gana. Ja fa vint anys que es coneixia aquesta proteïna, i s’havia vist que participava en el sistema immunitari: la fabriquen els neutròfils, un tipus de glòbuls blancs, per impedir que els bacteris es multipliquin. Ara s’ha descobert que també la produeixen les cèl·lules que generen os, els osteoclasts, i que respon a la quantitat d’aliments que hi ha disponible. Després de menjar, els osteoclasts detecten a la sang que els nivells de nutrients són elevats i fabriquen LCN2, que acaba a la circulació sanguínia. La proteïna es distribueix per tot el cos i, un cop arriba a l’hipotàlem -una estructura del cervell que, entre altres coses, regula la gana-, troba unes neurones que saben reconèixer-la. Aquestes cèl·lules interpreten el missatge que els porta la LCN2 i immediatament activen un procés que suprimeix la gana. Aquesta seria una de les maneres que té el cos per saber quan ha de parar de menjar. Això ho confirma el fet que si es generen ratolins que no fabriquen LCN2, mengen més i acaben sent obesos. I, cosa que és més important: si s’injecta diàriament una dosi de LCN2 als ratolins normals, perden pes.

L’estudi proposa que la LCN2 podria ser l’anomenada hormona de la gana, o si més no una d’elles (anteriorment s’havia dit que l’hormona alfa-MSH podria tenir efectes similars). Encara s’ha de veure si el sistema funciona igual en humans, tot i que ja hi ha dades que indiquen que segurament és així. En tot cas, abans d’administrar LCN2 per perdre pes caldrà estudiar-ne bé els possibles efectes secundaris. Recordem que la proteïna té altres funcions, i es creu que una d’aquestes funcions podria estar relacionada amb els processos cancerosos.

És molt possible que arribi un dia que tinguem diverses substàncies capaces de desconnectar els senyals bioquímics que ens fan venir gana. A més de facilitar la famosa operació biquini, això també podria reduir el terrible impacte que l’actual pandèmia d’obesitat té en la salut mundial.

Salvador Macip és metge i investigador de la Universitat de Leicester

Més continguts de