“Ser europeus no ha sigut mai un bon negoci per a ningú”

Enviada especial a LondresNi la monarquia, ni la lliura esterlina, ni la caça de la guineu ni les cases d’apostes. La gran institució britànica continua sent el pub de taulell de fusta, moqueta insalubre i terrassa minúscula exterior. Per sobre d’ideologies i classes socials, hi ha pocs indrets tan autèntics per trobar l’ànima british, tot i que a aquestes altures la parròquia habitual és tan diversa i heterogènia que costa fer-ne un retrat precís i únic. Són les 4 de la tarda al districte londinenc de Westminster i al pub Príncep de Gal·les (els noms ni són diversos ni originals) ja hi ha 15 gerres de cervesa en dansa. El local conserva l’ambient de veïns del barri, malgrat que és un dels més turístics de la capital. Tots, clients i cambrers, són blancs.

El Chad, a la seixantena, viu a pocs metres del pub i s’ha assegut al costat d’una desconeguda, una dona de 50 que es presenta com una “votant conservadora”. Es diu Sarah, visita el barri per feina i s’hi ha deixat caure per prendre una copa, explica. “Les eleccions? Visc a Wandsworth, el segon districte amb les taxes més baixes, així que no vull canvis”, deixa anar. El binomi Clegg-Cameron “ha funcionat”, afirma sense amagar la seva aposta pel Partit Conservador perquè entre altres coses, i a diferència dels laboristes, “no pactaran amb els escocesos”. També té clar que el 2017, en el referèndum pel manteniment del Regne Unit a la Unió Europea, donarà suport al no. Per què? “Ser europeus no ha sigut mai un bon negoci per a ningú, mira Grècia”, sosté.

El Chad comparteix amb ella un mateix temor. “L’SNP [el Partit Nacional Escocès], que per poc que pugui ens deixarà”, afirma. “Si al referèndum escocès va sortir el no, no va ser perquè ens estimin”, insisteix. Amb tot, ni això el farà replantejar-se la seva militància absentista recalcitrant

La ferida del referèndum

La ferida del referèndum per la independència d’Escòcia, celebrat el setembre de l’any passat, no ha acabat de tancar-se a la capital del Regne Unit. “Fins fa poc la meva por era el UKIP, però ara ja veig que no faran res i que hem d’estar pendents dels escocesos”, es reafirma la Sarah.

En una altra taula s’asseu sol el Bernie amb una pinta de cervesa negra. Al principi diu que li fa mandra parlar del “bla, bla, bla de les eleccions”, i admet que no ha seguit res. Igual com de “la nova princeseta” acabada de néixer al Palau de Buckingham. Al pub Príncep de Gal·les no hi ha ambient electoral, però l’eufòria pels Windsor i la seva descendència també brilla per la seva absència, trencant el tòpic. “Una boca més per alimentar, no?”, pregunta retòricament el Bernie. “Els mitjans ens venen que els prínceps són gent normal, amb els meus mateixos problemes, i això m’emprenya -es lamenta el Bernie-. ¿Es pensen que sóc ruc o què?” L’home es nega a revelar el seu vot i es limita a reclamar “un canvi”. I a afirmar que “de vegades” entén el UKIP perquè, diu, al Regne Unit “només hi caben els bons immigrants”.

La Kathy acaba de fer 20 anys i ha arribat amb uns companys de feina d’una oficina d’allà prop. Encara no sap si anirà a votar, però també deixa veure el seu malestar perquè “els escocesos puguin canviar el país per al seu propi benefici”.

El sistema electoral

Només hi ha dos clients asseguts a la barra. Són amics però discrepen de gairebé tot, reconeixen mentre acaben la seva pinta. El Simon té 44 anys i no s’ha tret la gorra. La seva és una postura difícil d’explicar. “Sóc marxista però voto liberals”, confessa sense rubor, i es justifica perquè “amb un sistema eletoral estúpid” que premia el bipartidisme, el tercer partit “modula” els conservadors. “Haig de compatibilitzar ideologia amb pragmatisme”, afirma. El seu company és el Dieter, un alemany que fa 15 anys es va traslladar a Londres, i es queixa que la gent no pensi “en el futur ni tingui consciència ecològica”. És el senyal perquè el Simon li bufi: “Sí, Alemanya, Alemanya és el millor i amb aquest discurs fas fort el UKIP”.

Per a aquesta parella el nacionalisme escocès no és cap problema. És més, el Simon ho té clar: “Si el UKIP té poder, jo fujo a Escòcia”, diu tot seriós i, sense perdre les maneres, es reconeix com “un ciutadà europeu” i com a tal, augura, votarà un “gran sí” en el referèndum pel manteniment del Regne Unit a la Unió Europea. Les ànimes de la parròquia també canvien.