Per què Demi Moore, Beyoncé i Ariana Grande estan boges per una marca amb arrels surrealistes?

BarcelonaEn l'última edició dels Oscars Ariana Grande no es va poder endur a casa l’estatueta a millor actriu secundària a la qual aspirava, però sí que va ser una de les guanyadores de la catifa vermella dels premis cinematogràfics. L’actriu i cantant va concentrar bona part de l’atenció dels mitjans gràcies a un espectacular vestit rosa pal –picada d’ullet al color representatiu del seu personatge a Wicked– amb una cotilla cenyida que acabava rematada amb una estructura pèplum. El resultat era una silueta inspirada en un llum d’Alberto Giacometti. La firma darrera d’aquest original look és Schiaparelli, que en els últims cinc anys s’ha convertit en la preferida de les estrelles que busquen sorprendre quan desfilen per tota mena de gales, des del Festival de Canes fins als Grammy o la presa de possessió del president dels Estats Units.

Schiaparelli no és precisament una firma nova, però en els últims anys ha viscut un renaixement fins a ser una imprescindible per a actrius, cantants i celebrities. Demi Moore, Beyoncé, Selena Gómez, Cate Blanchett, Nicole Kidman, Bella Hadid, Lady Gaga, Sienna Miller o Natasha Lyonne són només algunes de les estrelles que han optat per vestir algunes de les creacions sempre arriscades i fantasioses de la casa d’origen italofrancès.

Elsa Schiaparelli, rival de Coco Chanel

Els orígens de Schiaparelli es remunten al 1927, quan la seva fundadora, la italiana Elsa Schiaparelli, filla d'astrònom i d'aristòcrata, va crear el seu atelier a París. Eren els anys del surrealisme i la dissenyadora va viure el moviment col·laborant amb artistes com Man Ray, Salvador Dalí o Jean Cocteau, que van influir poderosament en els seus dissenys. En poc temps, es va convertir en una de les dones que dictaven les normes de la moda, amb permís de Coco Chanel, la seva gran competidora. Va crear vestits icònics, com ara el conegut com a vestit-llagosta: un disseny de forma acampanada i de seda blanca que anava il·lustrat amb una llagosta gegant de color vermell pintada per Dalí, que veia aquest animal com un símbol de la sexualitat femenina. El vestit original va passar a la història gràcies a Wallis Simpson, que el va lluir el 1937 per a una sessió de fotos dirigida per Cecil Beaton per a la revista Vogue.

A Elsa Schiaparelli la moda li deu el naixement de les primeres granotes per a dones als anys 30 i una peça híbrida com és la faldilla-pantaló. Les granotes, amb grans cremalleres i butxaques, van ser protagonistes, per exemple, de la seva última col·lecció abans de la Segona Guerra Mundial. Schiaparelli va seguir funcionant després de la guerra, però l'estrella de la italiana es començava a apagar mentre apareixien nous dissenyadors com Christian Dior, la nova figura de la moda francesa gràcies a la col·lecció New Look. Amb tot, la firma continuava sent una referència i el 1947 va incorporar com a director creatiu Hubert de Givenchy, que s'hi va estar quatre anys, fins que va crear la seva pròpia casa. El declivi de Schiaparelli va ser progressiu fins que la fundadora va decidir abaixar la persiana el 1954, el mateix any que la seva gran rival, Chanel, decidia tornar a l'acció després de temps retirada.

Mentre Chanel tornava a crear moda, el 1957 Schiaparelli ressuscitava la seva marca però només per vendre perfums i fragàncies. Com pot ser que una marca que pràcticament ha estat en silenci o hibernació des de finals dels anys 50 sigui ara la més cobejada de les estrelles de Hollywood?

Daniel Roseberry, el ressuscitador de Schiaparelli

Els responsables del ressorgiment de la marca són dos homes: Diego Della Valle, el propietari de Tod's, que el 2007 va comprar Schiaparelli, llavors una marca irrellevant, i Daniel Roseberry, que des del 2019 està al capdavant de la casa de moda. D'ençà que Della Valle va comprar la firma, ha lluitat perquè aquesta tornés a brillar com en els anys trenta i ha fet moviments estratègics com ara fitxar Chistian Delacroix el 2013 perquè fes una col·lecció càpsula dedicada a Elsa Schiaparelli.

Amb tot, ha sigut el texà Roseberry qui ha revolucionat realment la marca. Fill d'un ministre cristià evangèlic i una artista, va abandonar el camí religiós –va valorar la possibilitat de fer-se ministre– per estudiar moda al Fashion Institute Of Technology a Nova York, on va arribar després de fer de missioner cristià en països com Jordània, el Pakistan i Israel. Va deixar els estudis de moda a mitges per començar a treballar com a becari de Thom Browne i deu anys després n'era el dissenyador. L'ascens professional va culminar amb un alliberament personal: el 2017 va decidir deixar l'Adderall (l'equivalent a Espanya seria el Ritalin), la medicació que un metge de Texas li va receptar per pal·liar els diversos problemes que l'angoixaven, com ara la seva sexualitat, la relació amb la religió i la falta de concentració. Dos anys després, fitxava com a directiu creatiu de Schiaparelli i en poc temps ha aconseguit el que era el seu gran objectiu: que la marca tornés a tenir el seu lloc com una de les cases més importants de la història de la moda. Ho ha fet recuperant el llegat surrealista de la firma i alguns elements del cos humà que obsessionaven la fundadora, com ara els ulls, les orelles, els nassos o els llavis. Un exemple d'això és el collar amb forma de pulmó que va portar Bella Hadid al Festival de Canes.

"Daniel Roseberry ha actualitzat i ha portat a un altre nivell el món oníric i les icones que utilitzava Elsa Schiaparelli, que era una mestra absoluta i una dona moderna i transgressora", explica l'estilista i dissenyadora de vestuari Ester Palaudàries. Per a ella, la nova etapa de la marca és especialment interessant perquè sense ser extremadament transgressora aconsegueix fer propostes originals i que criden l'atenció. "Manté una cosa essencial com és l'elegància i la cura, que és especialment important en les col·leccions d'alta costura", assenyala. Coincideix amb l'opinió de Palaudàries Anna Cabané, també dissenyadora. "Roseberry és nord-americà i pensa en gran. Cada disseny és una obra d'art, els vestits fan somiar i representen totalment l'essència de la fundadora", diu.

Palaudàries, que es confessa molt admiradora d'Elsa Schiaparelli, remarca que el boom de la marca a les catifes vermelles és realment recent. "No ha sigut un camí tan fàcil. L'impuls l'han aconseguit gràcies al boca-orella i l'excel·lència de Roseberry. La gent vol coses diferents. En un moment en què tenim uns patrons molt bàsics i molt fixats, ell aporta una fantasia que no vèiem des de Galliano o Alexander McQueen", assenyala l'estilista, que també destaca les desfilades que organitza el dissenyador. "Cada model és un espectacle visual. A més, pel que fa a la costura són complicadíssims. La moda és diversió i la firma això ho plasma molt bé: són dissenys pensats per a la catifa vermella", afegeix Cabané.

Després de triomfar a les catifes vermelles, Roseberry creu que és el moment d'arribar al carrer i, per això, el 2023 va llançar la primera col·lecció ready to wear. "Si volem que el món entengui Schiaparelli com alguna cosa més que simple catifa vermella i alta costura, ha d'estar més disponible", sentenciava el dissenyador en una entrevista recent al New York Times. El camí passa, de moment, per donar una embranzida a complements, com ara botes de plataforma que no estan a l'abast de totes les butxaques. Les trompe-l'oeil toe boots, les mateixes que té Law Roach, l'estilista de Zendaya, costen 4.500 euros.