A Davos, Europa ha mostrat fermesa i, de moment, ha parat el cop. Hi ha hagut gestos notables de Christine Lagarde, presidenta del BCE, i de Mark Carney, antic governador del Banc d’Anglaterra i avui primer ministre del Canadà. Pensant també en el posicionament de Jerome Powell, president de la Reserva Federal, sembla que l’experiència de banquer central comporta la seguretat personal necessària per no deixar-se acoquinar. Hem tingut sort que l’assalt de Trump ens ha agafat amb un BCE fort i prestigiat.
El pas enrere de Trump a Davos no s’ha d’interpretar com la conseqüència d’una maniobra per obtenir el que realment volia. Volia més i ha d’haver registrat el resultat com una humiliació (afegida al fiasco de la Junta de la Pau). Davant d’un temperament tan volàtil, ho hem de tenir en compte. El pas enrere no s’hauria donat si l’únic factor de resistència hagués estat la relativa fermesa europea. El factor decisiu ha estat intern als EUA. D'una banda, el temor a una repetició de la caiguda de la borsa de l’abril del 2025. Trump pot intimidar governs, però no pot imposar-se en els mercats financers. De l'altra, el vertigen dins del Partit Republicà. Una cosa és pressionar perquè els aliats paguin més per la defensa comuna i una altra alienar-los i posar en perill l’aliança. És una primera indicació de dissidències internes que és inevitable que vagin a l’alça. Potser som en el camí cap al principi de la fi de la fase extremista del trumpisme. La coalició que l’ha enlairat és massa diversa i plena de contradiccions. No serà estable. A Davos mateix es va poder sentir Musk explicant molt bé com, via renovables, Europa pot assolir l’autosuficiència energètica. ¿Com lliga això amb la política de Trump de fer Europa depenent d'hidrocarburs proveïts des de fonts controlades pels EUA?
Per a Europa, el conflicte pot donar peu al proverbial salt endavant que propicien les crisis. Per això és vital que les primeres mostres de fermesa no siguin efímeres i que no afluixem al primer pas enrere de l'adversari.
Una mostra de fermesa ha estat l’acord amb el Mercosur. S’ha negociat durant 27 anys. Si no fos per l’ofensiva trumpista, encara hi seríem. És bon senyal que, ateses les noves circumstàncies, la UE n’hagi accelerat la conclusió. I és molt mal senyal la frivolitat del Parlament Europeu al tractar d’aturar-lo demanant dictamen al TJUE. Tant de bo no afluixem i prevalgui la posició de no posar en qüestió el procés d’implantació mentre se l’espera.
Com en tots els acords globalment beneficiosos, hi ha objeccions. Les més conflictives giren al voltant de l’impacte sobre el sector agrari, positiu per a alguns subsectors –com la producció de vacunes– i negatius per a d’altres. A l’acord s’han previst cauteles en el seu desplegament, però naturalment els afectats pressionen per obtenir el millor tracte possible per vies compensatòries que poden implicar els pròxims pressupostos de la política agrària de la UE. Però que aquesta negociació segueixi no ha de ser raó per aturar la implementació de l'acord.
Cal observar que la conveniència de la sobirania estratègica d’Europa no implica automàticament que els productes agraris hagin de venir de casa, encara que la normativa sobre productes de consum (per exemple, sobre pesticides) s’ha d’aplicar també als productes importats.
El mirall de Trump recomana ser curosos a l'utilitzar l’accés a mercats com a arma. És legítim fer-ho per imposar un bon tractament a treballadors en temes com el treball infantil, la higiene o la possibilitat de negociació col·lectiva. Però de cap manera sobre salaris. Aquest és un avantatge comparatiu dels països menys desenvolupats que el nostre. Per a ells, són font de progrés econòmic per la via del comerç. Ho hem de respectar, de la mateixa manera que volem que els països més avançats ens respectin les nostres regles. També competim en sous, ahir del treball no-qualificat i avui del treball qualificat.
És contra natura que la majoria que ha fet possible la vergonyosa remissió al TJUE vingui de l'extrema dreta i de l’esquerra no socialista. Per part dels primers no és inesperat: no tenen interès en una Europa amb personalitat pròpia. La prefereixen fragmentada. En això convergeixen amb els interessos de Trump, que, a més, vol un hemisferi occidental supeditat als EUA. Li incomoda que, quan colpeja el Mercosur amb aranzels, la UE els obri els seus mercats. En canvi, que l’esquerra s’oposi a un acord que beneficia els treballadors de països més pobres és, per a mi, inesperat. No és coherent.
