L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Cinquè aniversari de Felip de Borbó i la “Full Democracy”’

"L’Estat es pot pagar tones de maquillatge i celebrar aniversaris mentre manté presos polítics i els jutges s’encarreguen de passar per sobre de prop de dos milions de vots. Però aquests procediments no només no són propis d’una democràcia plena, sinó que la història ens recorda que són el primer pas per posar fi a les monarquies"

Com que fa anys que vivim temps d’emergència nacional, social, climàtica… hi ha notícies que semblen del dia a dia però que, en realitat, són greus. Em refereixo, per exemple, al fet que Carles Puigdemont, Toni Comín i Oriol Junqueras siguin objecte de l’arbitrarietat de l’estat espanyol. La Junta Electoral els impedeix prendre possessió dels escons que han guanyat a les urnes. Ja sé que no soc original, però cal que ho diguem: és un escàndol. Un escàndol afegit a la presó preventiva dels presos polítics, a les acusacions de rebel·lió, a la suspensió com a diputats al Congrés, al que vulguin, però l’acumulació d’escàndols no devalua el concepte, i cal fer-lo servir, un cop més, ara per designar que no puguin representar els seus ciutadans tres candidats escollits amb prop de dos milions de vots a Catalunya.

L’escàndol és greu perquè les urnes són sagrades. Impedint a Puigdemont, Comín i Junqueras ser eurodiputats, l’estat espanyol, i en especial el poder judicial, es carrega la democràcia i instaura, ‘de facto’, una doctrina nova: la unitat d’Espanya està per sobre de qualsevol dret. El cas no resisteix la prova del cotó que representa explicar-ho a la canalla. Provin-t’ho: quan expliques la democràcia a un infant, ¿com li fas entendre que hi ha persones escollides que no poden ser diputats?

Llavors passa que, en aquest mar de propaganda en què s’ha convertit la comunicació política, n’hi ha que repeteixen consignes per negar l’evidència que, amb Catalunya, l’estat espanyol està rebentant les costures de l’estat de dret. Escoltin, per exemple, el regidor Josep Bou queixant-se del llaç groc de Colau.

“Full democracy” i “La dinovena potència mundial”. Mirin, la realitat és que la democràcia plena és un desig i tots els estats fan el que poden.  Avui és un dia especialment interessant per recordar-ho, perquè fa cinc anys que Felip de Borbó va jurar com a rei.

L’aniversari té un perfil baix, però no falten peces laudatòries com aquesta d’’El Mundo’ en què s’alaba l’austeritat de qui es va vendre uns quants Ferrari que hi havia al garatge de palau (es tractava de contrarestar la mala imatge del pare caçant elefants a l’Àfrica en plena crisi econòmica) i de lloar el tremp de qui es va coronar amb un discurs, la nit del 3 d’Octubre, convertit en el 23-F del seu pare, definit com “un discurs memorable que (cito textualment) “va reconfortar els  espanyols que patien per la continuïtat històrica de la seva nació”. Llegeixes aquestes paraules i penses dues coses. Primer, que aquest dramatisme és una exageració interessada: ¿com poden dos milions de persones que van a votar posar en perill un país amb un exèrcit que les esclafaria quan volgués? Però aquests elogis són, també, l’expressió d’una angoixa existencial de la identitat espanyola, sempre més pendent d’afirmar-se derrotant enemics interiors que exteriors. El sistema s’agafa al rei no perquè el sistema sigui monàrquic necessàriament, sinó perquè el rei encarna la continuació del sistema. Quan els polítics acoten el cap davant el rei, s’inclinen davant l’estat que aguanta el sistema, amb els seus interessos i drets adquirits. Si el gran èxit de Felip de Borbó és haver perdut Catalunya, el balanç és negatiu. I caldrà veure el seu nivell de suport a Espanya. I quan dic que caldrà veure-ho, ho dic literalment, perquè des de fa quatre anys el CIS no pregunta res sobre la monarquia.

Perquè si hem de fer balanç d’aquests cinc anys, serà inevitable recordar que Felip VI va intervenir personalment, juntament amb Rajoy i la cúpula del seu govern, per trucar a empresaris i directius i forçar una fugida d’empreses que servís de càstig econòmic contra un procés sobiranista, en un moment en què les imatges de la repressió policial de l’1-O van donar la volta al món. L’Estat va organitzar una retirada massiva dels comptes que tenien les administracions i les empreses públiques als bancs catalans. Després va assistir a una reunió per canviar la seu de La Caixa i el Banc Sabadell. I la pressió a Seat perquè fes el mateix, amb la diferència que Seat va resistir. Quan l’ARA va publicar la notícia, la Casa del Rei no va negar les acusacions. “El que fa el rei en la seva agenda privada no ho expliquem”, va declarar un portaveu que, respecte a les trucades, va afegir: “Sempre fa coses d’aquestes”. “La seva missió no comença ni s’acaba en els actes i les audiències on hi ha fotos”.

L’Estat es pot pagar tones de maquillatge i celebrar aniversaris mentre manté presos polítics i els jutges s’encarreguen de passar per sobre de prop de dos milions de vots. Però aquests procediments no només no són propis d’una democràcia plena, sinó que la història ens recorda que són el primer pas per posar fi a les monarquies.


Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.


I que tinguem un bon dia.

Més continguts de