L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Puigdemont o què pots fer amb la llibertat que tens’

"Puigdemont es lleva cada dia amb el desconsol de ser a més de mil quilòmetres d’on es lleven la seva dona i les seves filles i l’angoixa vital de preguntar-se què pot fer mentre tingui llibertat. Ja sap que els electors són prou grans per saber que el seu escó és molt complicat però aspira a ser votat pel que significa en termes de persistència davant l’Estat"

Puigdemont va dir-li ahir a Jordi Basté que si surt escollit eurodiputat el 26 de maig tornarà a Catalunya perquè podrà gaudir d’immunitat parlamentària. I va ser dir això i començar-se a sentir llamps i trons.

“Ja ho va dir en les eleccions del 21 de desembre i no va tornar”, “Sí, però per què no va tornar?”, “Ara resulta que el ‘procesado rebelde’ diu que vol tornar?”, “Ell ho ha dit i tu t’ho creus?”

Puigdemont defensa que des del moment en què guanyes l’escó ets eurodiputat (i per tant tens immunitat), i fonts del Parlament Europeu afirmen que els eurodiputats electes no tenen immunitat just al moment de ser escollits, sinó que abans han de ser proclamats i han de recollir l’acta per adquirir la condició de diputats i la immunitat que comporta. I això, en el cas dels eurodiputats escollits en la circumscripció d’Espanya, vol dir que l’eurodiputat electe ha d’anar al Congrés i prometre el càrrec davant la Junta Electoral. Per tant, Puigdemont podria ser detingut.

Puigdemont recupera la promesa del seu retorn si és eurodiputat

Crec que tothom sap, fins i tot Puigdemont, que és improbable que pugui convertir-se en eurodiputat. Però que sigui improbable no vol dir que sigui impossible, sobretot per a un home com ell, que ha sigut capaç de superar una detenció i una presó, i que no pot tornar a Girona però en canvi viu a Bèlgica i s’ha mogut per Alemanya, Finlàndia, Dinamarca, el Regne Unit, Holanda i Suïssa, i que cada dia que passa a Waterloo posa en evidència la justícia espanyola.

Hi ha una veritat neta i pelada: si el Parlament Europeu no deixa a Puigdemont ni pronunciar una conferència, és evident que farà mans i mànigues perquè no s’assegui en un escó de la cambra, per més raons jurídiques que pogués invocar l’afectat. No han faltat veus, des de Catalunya, la de la CUP inclosa, que li han recordat, directament o indirectament, que encara se l’està esperant al Parlament de Catalunya. La frase de la CUP va ser “No alimentar expectatives que no es poden complir”. Segons això, la majoria de partits, sobretot aquells que com la CUP són en un extrem de l’oferta electoral i proposen canviar-ho tot, no haurien d’alimentar expectatives, perquè el que prometen no es pot complir. Puigdemont sempre pot dir que va ser la mesa del Parlament la que no va voler convocar el seu ple d’investidura, però és evident que l’anunci d’ahir des de Waterloo ha reobert la ferida del retorn que no va ser i que segur que hi va haver votants que s’ho van prendre com un incompliment electoral.

Per què ho diu, Puigdemont? Crec que per contestar-ho cal entendre’l. El president a l’exili és dels que recorden constantment que només es perden segur les batalles que no es lliuren. I per què lliurar-la, aquesta batalla? Per tornar a sumar milers de persones al seu voltant, per tornar a posar en evidència, i qui sap si en dificultats, l’Estat, perquè el seu nom torni a ser pronunciat a Europa. Només cal veure el que Puigdemont és capaç de desencadenar amb un anunci com el d’ahir:

"Puigdemont: una altra euroordre o desterrat d'Espanya sine die", portada de 'La Razón'

Cadascú en parla des de la seva línia editorial, alguns advertint que es tracta d’una “fake news”, però Puigdemont no ha deixat de ser notícia. Puigdemont agita. És un home que es lleva cada dia amb el desconsol de ser a més de mil quilòmetres d’on es lleven la seva dona i les seves filles i l’angoixa vital de preguntar-se què pot fer mentre tingui llibertat. Com cridar l’atenció sobre la seva causa, la dels seus companys i la de la independència del seu país. Què pot fer amb la llibertat que té o mentre tingui un bri de llibertat. Perquè –i això és una altra cosa que cal tenir en compte– l’exili és molt dur per la distància, però també per la incertesa de no saber si n’hi ha per anys, per tota la vida o per demà mateix. Avui ‘La Razón’ explica que el Tribunal Suprem debat si emetre una tercera euroordre després de la sentència del Procés o deixar-lo com un pròfug sense poder entrar a Espanya fins que el Tribunal d’Estrasburg es pronunciï.

Puigdemont té una escletxa de llibertat i la vol fer tan gran com sigui possible. Fins i tot m’atreviria a afirmar que ell ja sap que els electors són prou grans per saber que el seu escó és molt complicat però aspira a ser votat pel que significa en termes de persistència davant l’Estat perquè vol jugar totes les cartes possibles per mantenir el vincle i fer més forta la seva veu si és la veu, també, de milers i milers de persones.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de