L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Només hi guanya Puigdemont?’

L’èxit judicial de Puigdemont, ara davant la justícia espanyola, hauria de ser vist com un èxit col·lectiu i no d’una part, encara que el resultat més immediat és que gràcies a  aquesta resolució judicial Puigdemont i Junqueras podran enfrontar-se a les eleccions

Quin ha de ser el paper de Carles Puigdemont? Perquè n’hi ha un que està exercint brillantment: demostrar que la justícia espanyola no és imparcial (per dir-ho suaument). Ja la va posar en evidència a Bèlgica i a Alemanya. I ara, per primera vegada, ha aconseguit que la justícia espanyola li doni la raó. De mala gana, de molt mala gana, però li dona la raó en el sentit que es podrà presentar a les eleccions europees.

Fixin-se quin recorregut: la Junta Electoral Central va vetar la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí a iniciativa del PP i Ciutadans. Ho va comunicar amb tan poc temps que va obligar Junts per Catalunya a refer la llista més o menys una hora abans que s’acabés el termini per presentar-la. Com devia ser d’arbitrària la resolució que 1) dins la mateixa JEC hi va haver quatre vots en contra de la decisió de prohibir la candidatura i 2) a continuació la Fiscalia de Madrid va donar la raó a Puigdemont (no cal dir res més). Però llavors el jutjat contenciós administratiu de Madrid va xutar el tema al Suprem i l’alt tribunal ha acabat avalant la candidatura, però se n’ha rentat les mans i ha passat la pilota a la justícia ordinària amb l’ordre que tanqui el cas d’una vegada.

Sembla com si cap instància judicial volgués passar a la història com la que va permetre que Puigdemont es convertís en candidat a les eleccions europees. No sé si després de tot aquest circuit algú s’atrevirà a concloure que l’estat de dret ha funcionat. Més aviat el dret de l’Estat ha aparegut un cop més retorçat per la política, ha posat contra les cordes magistrats decents i ens referma la convicció que si no fos perquè Europa encara infon algun respecte, a Puigdemont li aplicarien de bona gana el dret penal de l’enemic.

Una vegada més, doncs, Puigdemont ha demostrat l’arbitrarietat amb què la part més rellevant de la justícia espanyola tracta els polítics responsables de l’1 i el 27 d’octubre del 2017. I en aquest sentit cal recordar que mentre a Espanya continuen presos diversos dirigents polítics catalans, els que van optar per Europa estan en llibertat. Fins i tot Puigdemont, que va arribar a estar 12 dies a la presó, va acabar sent posat en llibertat perquè el jutge alemany no veia en el cas cap delicte de rebel·lió després de mirar-s’ho del dret i del revés.

No dubto que aquesta nova victòria judicial serà profitosa per als interessos electorals de Junts per Catalunya, però estic segur que Carles Puigdemont no  està buscant això, només, sinó més aviat el reconeixement que la persistència dels exiliats és un èxit per a tothom, perquè posa límits a la conculcació de drets, i especialment per als empresonats, perquè fa evident que una cosa és la justícia en alguns països europeus i l’altra a Espanya, on preval la doctrina formulada pel president del Tribunal Suprem conforme (cito textualment) “el basament últim, nuclear i irreductible, de tot el dret d’un estat deriva de l’article 2 de la Constitució, on radica el fonament constitucional de la indisoluble unitat de la nació espanyola”. D’aquí, d’aquesta dèria, deriva el tracte que han rebut els presos polítics i els processats.

Els dirigents del Procés estan pagant un preu molt alt, i comparar el preu de la presó i el de l’exili no fa al cas. Tant Junqueras com Puigdemont estan vivint un desgast enorme, un desgast que, per desgràcia, no sempre suma. Van arribar al 27 d’octubre amb mala relació i la distància els ha acabat d’allunyar. Per això l’èxit judicial de Puigdemont, ara davant la justícia espanyola, hauria de ser vist com un èxit col·lectiu i no d’una part, encara que el resultat més immediat és que gràcies a  aquesta resolució judicial Puigdemont i Junqueras podran enfrontar-se a les eleccions.

Llibertat per als presos polítics, per als processats, per als exiliats.


I que tinguem un bon dia.

Més continguts de