L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'La pregunta de si Catalunya ho hauria fet millor'

Fa tres dies seguits que plou, demà passat és Sant Jordi i no podrem sortir de casa i avui paguen per comprar un barril de petroli. O sigui que no estem del millor humor, això per no parlar del més important, que és el dolor causat pel virus a tantes cases i de la incertesa econòmica a totes les economies.

I malgrat la crisi, el debat sobre la via pública de cada país continua, perquè ha de continuar sempre, perquè del debat n’ha de sortir un progrés.

¿Tots els països del món es pregunten com ho estan fent en aquesta crisi? ¿I ells què, després del coronavirus? S’ho pregunten als Estats Units. Aquí tenen aquest article al New York Times, que diu que després d’encapçalar el rànquing mundial de morts potser els americans deixaran de repetir-se que són una nació excepcional i la més gran que mai s’hagi conegut sota la capa de la Terra.

I els països es comparen amb els altres. A França, Le Monde va publicar ahir un editorial en què comparava la resposta de França i la d’Alemanya. I resulta que Alemanya, amb més població, tenia menys morts. I entre les raons que donava Le Monde, deia: “Amb una flexibilitat lligada a unes estructures federals, l’exemple alemany també ens interpel·la sobre la burocràcia i la centralització del sistema francès".

Tothom es pregunta com ho està fent. Tothom mira de reüll com ho fa el veí. La cancellera Merkel deia ahir als alemanys que valoressin que en altres països no els deixen sortir com surten ells. I per això hi ha gràfics i xifres. Mirin aquest mapamundi que publiquem avui a l’ARA:

Els morts per cada milió d’habitants. Com més fosc, més morts. Doncs sí, al capdamunt de la llista, Bèlgica, Espanya, Itàlia i França.

Ahir van preguntar a la consellera Budó si una Catalunya independent ho estaria gestionant millor, i ella va contestar que, amb la independència “probablement no hi hauria tants morts ni tants infectats” perquè la Generalitat hauria decretat el confinament total quinze dies abans, de manera que “les dades ara serien diferents”.

De seguida l’han criticat. Un vell conegut, Josep Borrell, parlant de l’auge dels nacionalismes per la crisi va posar com a exemple del revifament dels nacionalismes el president Quim Torra, per això que va dir la consellera Budó.

Home, el desplegament dels caps de l’exèrcit i de la Guàrdia Civil per informar de la gestió d’una crisi sanitària té un clar component nacionalista, però com que és d’estat, sembla invisible.

I és nacionalisme del pitjor, perquè el que ha fet el govern espanyol és ineficaç: tenint om té l'Estat una estructura descentralitzada, consagrada constitucionalment, en el moment de la crisi més important de la història des de la Guerra Civil ha optat per la recentralització.

¿I no és pitjor que nacionalisme, sinó cinisme, anar repetint (com van dir ahir a Madrid) que “el virus no entén ni de fronteres ni d’ideologies: és una pandèmia global que afecta tots els països”?

Si no entén de fronteres, per què Espanya les va tancar? Si és una pandèmia global, per què no deixem que l’OMS digui a cada país què ha de fer? Oi que no tindria sentit?

I encara que és una hipòtesi que no es pot demostrar, sabem que la Generalitat fa més de 35 anys que gestiona la sanitat, que coneix millor el territori i que el Govern va advocar per un confinament total abans, i és probable que avui estiguéssim millor. També és veritat que els responsable de Salut de la Generalitat van passar-se el mes de febrer dient que els amoïnava més la grip que el coronavirus que aleshores es propagava per la Xina i que la gestió de les residències de gent gran ha estat igual de dolenta a Catalunya com en altres llocs d’Espanya i d’Europa.

Però és comprensible que si tu et veus amb cor de gestionar una crisi i, sobretot, en tens les competències i te les retiren, diguis, amb indicis a la mà, que ho hauries pogut fer millor perquè ho hauries pogut fer diferent.

I més enllà d’això, què passa, que Catalunya no pot fer els mateixos debats que fa tot el món?

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics i exiliats, i que tinguem un bon dia.