L'anàlisi d'Antoni Bassas: "El 14-F és un plebiscit dins de l'independentisme"

Al Partit Popular estan molt amoïnats perquè l'extresorer Luis Bárcenas 'cantarà' la setmana que ve, probablement dimecres. Sobre la màquina trituradora de Rajoy, els sobres de diner negre que apareixen apuntats en els llibres de la comptabilitat B del partit i, com explica avui Ernesto Ekaizer, també hi pot aparèixer José Maria Aznar, que surt citat en una gravació com a destinatari dels sobres.

Tot plegat pot enfonsar encara més la intenció de vot popular del diumenge 14, i a la llarga pot ser el cop definitiu per a les sigles PP.

Més amoïnats estan a les juntes electorals, que han de respondre 20.000 al·legacions de persones que no volen ser a les meses electorals. Avís: no penseu que perquè no us han enviat cap notificació per ser titular o suplent ja us n'heu lliurat. Si continuen les baixes, us poden notificar que heu de formar part d'una mesa dissabte mateix. 

Hem de saber que el fet que una mesa no es pugui constituir de cap manera està prevista a la llei: es torna a votar en aquella mateixa mesa al cap de 48 hores, la qual cosa ens fa pensar que l’Estat, en el seu desig indissimulat que votem de seguida, enmig de la pandèmia, i que guanyi Illa d’una vegada, no ha tingut ni els reflexos necessaris per adoptar solucions extra com ara que votem durant tres dies, per exemple.

I esclar, una derivada de tanta incertesa és que estem més pendents de com podrem votar, de si podrem votar el mateix 14 o de si ens tocarà seure en una mesa que de la campanya mateixa, que queda parcialment tapada.

I tot i així, els partits continuen en campanya. Avui he trobat un concepte interessant en una entrevista que li fan a 'El País' a Dolors Sabater: “El 14-F és un plebiscit dins l'independentisme”. 

M’ha semblat un bon retrat del que seran aquestes eleccions. Un plebiscit dins l’independentisme. Així com el 21-D, el 2017, les autonòmiques del 155 van ser un plebiscit sobre l’1 d’Octubre i els seus autors i va guanyar combinadament el sí a l’1 d’Octubre i el no a la repressió de l’Estat (tot i la victòria de Ciutadans), aquestes eleccions no han perdut el seu caràcter Catalunya vs. Espanya, però, dins la banda independentista, la cosa va de referèndum.

La pregunta que els electors independentistes haurien de resoldre és múltiple: com solucionem el conflicte polític entre Catalunya i l’estat espanyol? Aparentment, la resposta seria o fent-lo més urgent i més de carrer o convertint-lo en un conflicte que es canalitza en una taula de diàleg polític.

Però aquesta resposta és massa esquemàtica: perquè Junts per Catalunya i la CUP saben que sense diàleg amb l'Estat no hi ha solució, i a Esquerra saben que sense que l’Estat no se senti amenaçat per la imprevisibilitat dels moviments polítics no tindrà incentius per negociar res. A Junts i a la CUP saben que la independència cal fer-la amb més gent i a Esquerra saben que no sumes més gent si no crees l’onada d’un moviment vigorós, il·lusionant i guanyador. L’1 d’Octubre no va portar la independència, però va fer real la seva possibilitat. Tan real, que l’Estat va acabar venint a pegar la gent per reprimir-lo.

Cal no perdre de vista que no tothom vota pel mateix. Que no tothom vota pel que prometen, perquè ja sap que les promeses no son per a demà. Que n’hi ha que voten pel que han sigut els partits fins ara (o per la percepció que en tenen), pels líders, per la mania que tenen als adversaris, per la capacitat de formar govern després de les eleccions, per la capacitat d’arribar a acords, per la por que arribin a acords amb segons qui... I també hi ha els que, amb aquestes raons o sense aquests raons, el que troben més important és escollir un govern útil per a la recuperació econòmica i social de la pandèmia i que no faci que els nostres nois i noies vulguin emigrar perquè al món hi ha un futur millor que a Catalunya. D’això també va el plebiscit entre independentistes d’aquest 14-F.

El nostre reconeixement als que treballen a primera línia i un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.