L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’independentisme a la trinxera'

"Quan algú va insinuar que els ajuntaments obririen el dia 6 de desembre, però simbòlicament, vaig pensar que tornàvem al dia de la marmota"

És divendres, i a l’hora del balanç de la setmana apareixen tres grans perdedors.

En el número 3, el PSOE. Que el  PSOE castigui Meritxell Batet per haver votat ‘no’ a la investidura de Rajoy i per ser pròxima a Sánchez, o que impedeixi que Zaragoza presideixi una comissió, indica que el PSOE és avui un partit devastat, que no entén que els temps han canviat, o que és presoner d’uns interessos econòmics i polítics que no són els dels seus electors. Que castiguin el PSC, (el PSC!) com si fos un partit de perillosos 'indepes', el PSC, que es queda sol amb el seu federalisme, només indica que la noció d’Espanya cada dia es va fent més petita i més excloent. Torno a dir-ho: si el PSC no cap al PSOE és que Catalunya no hi cap, a Espanya.

Perdedor en el número 2,  Jorge Fernández Díaz, vagant pel Congrés de Diputats com ànima en pena perquè no el volen de president a cap comissió i al final li han trobat una presidència, amb sou i complement, en una comissió que no necessita els vots. La derrota de Fernández Díaz no tan sols és política, també és personal. Com deuen recordar, en la gravació amb De Alfonso, l’aleshores ministre de l’Interior presumia d’amistat de tota la vida amb Rajoy. Bé, doncs la seva gestió a Interior ha sigut tan reprovada que el seu amic l’ha deixat caure. Amb paracaigudes, però l’ha deixat caure.

I perdedors número 1, tots nosaltres amb el cas de la dona de Reus, morta en l’ incendi que ella mateixa va originar a casa seva amb les espelmes amb què s’il·luminava. Hi hem perdut tots perquè el debat entre Gas Natural, l’ Ajuntament de Reus i la Generalitat ha acabat sent la típica discussió en què ningú vol la part de culpa que li toca. Per descomptat sentir Gas Natural dir que el Parlament no havia desenvolupat el reglament de la llei és una defensa molt pobre. O és que ens vol fer creure que amb el reglament no li haurien tallat el subministrament, a aquesta senyora? Hi hem perdut tots perquè una mort així és un toc d’atenció sobre tanta gent gran que viu sola, més que sola, aïllada del món.

I un últim apunt de la setmana, que va començar amb les fotos de la manifestació de diumenge a Montjuïc. Avui a l’ARA publiquem  aquesta entrevista de l’ Albert Solé amb Fabio Gallego, un assessor de comunicació que va treballar amb Clos i Maragall, entre d’altres. En Solé li pregunta: “L’independentisme està comunicant bé?”, i l’assessor contesta que li falta seducció, que els discursos no estan prou preparats, que no ha canviat gaire d’estratègia, que estem aturats en la confrontació amb l’Estat. M’hi ha fet pensar perquè aquesta setmana quan algú va insinuar que els ajuntaments obririen el dia 6 de desembre, però simbòlicament, vaig pensar que tornàvem al dia de la marmota. Hi vaig pensar diumenge a Montjuïc, veient aquella gentada que probablement va tornar a casa sense un argument nou per explicar, sense sentir, sense notar, cap emoció nova. Sense un discurs que tingués un paràgraf per recordar. Hi va anar per militància, igual que a l’últim 11-S, però en ‘standby’ emotiu. L’independentisme i l’Estat s’estan cadascú a la seva trinxera. L’Estat va llançant ofensives que fan més mal perquè té millors recursos, però des del cantó sobiranista la missatgeria no troba novetats. Ara que tant es parla de fer deures, tinguem present que, sense comunicació, no es guanya.