L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Plega Cuixart, el somriure del Procés'

El país que va deixar abans d’entrar a la presó és molt diferent en moltes coses del que s’ha trobat ara. I una de les coses que hi ha ara és que hi ha menys ganes d’empatitzar amb tothom i construir. Cuixart pateix perquè els que intenten fracturar Catalunya en dues comunitats nacionals se’n surtin

3 min

Ha plegat “el somriure del Procés”. Aquest matí Jordi Cuixart ha anunciat que plega de president d’Òmnium , i aquesta no és una retirada qualsevol. Cuixart ha sigut un líder icònic del Procés, i de tots els presos ha sigut l’únic que s’ha mantingut per sobre de les divisions de Junts, Esquerra i la CUP. Quan dic líder, ho dic en el sentit d’aquella definició planera que diu que líder és algú que té gent al darrere. Algú que és capaç de construir una frase que després la gent farà seva i repetirà com un eslògan. Cuixart deixa Òmnium amb 190.000 socis. El seu al·legat final a la Sala Segona del Suprem, el de l'“ho tornarem a fer” és antològic.

Jordi Cuixart: “Reivindicar una vegada més, i també a la Fiscalia, que no hi ha cap tipus de penediment. Que tot el que vaig fer ho tornaria a fer, perquè estic convençut que és el que havia de fer. I en aquest sentit, i també un altre retret per part de la Fiscalia, és que no s’acceptaven les conseqüències dels actes. No és cert. Jo els accepto; els actes i les conseqüències. Catalans, catalanes, mobilització pacífica, democràtica, permanent, cívica i que mai defalleixi. Que sempre sigui amb aquesta voluntat de millorar la societat, perquè si aquest és el retret penal que se’m fa a mi o a qualsevol altre ciutadà, malament anem en aquest país”.

Cuixart és l'exemple viu del que és un pres polític, algú que va a la presó per defensar activament les seves idees. Per què plega Cuixart? Hi ha el factor humà. Va agafar la presidència d’Òmnium el desembre del 2015 i plega el gener del 2022: són sis anys de presidència, dels quals més de la meitat els ha passat a la presó. A qualsevol que hagi donat el que donat Cuixart se li ha de reconèixer el dret a deixar-ho córrer. En aquest temps ha tingut dos fills, que ara se sent que criden de fons a les notes de veu que envia.

Hi ha el factor institucional: Cuixart sempre va dir clarament que l’Estat no seria el que trauria o posaria el president d’Òmnium, que això ho decidiria Òmnium. I ara, quan a ell li ha semblat, ho ha decidit.

Hi ha el factor polític: ja no som ni el 2017 ni a Urquinaona, el 2019. La repressió de l’Estat, la desunió dels partits independentistes, l’encarrilament del conflicte per vies més previsibles (i qui diu encarrilament diu alentiment), la pandèmia i l’impacte econòmic de la pandèmia han canviat la societat. Cuixart ho sap tan bé tothom. 

Mirin l’enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió.  Fan la mateixa pregunta que fa dos anys, el 2019: percepció sobre quina ha de ser la prioritat del Govern. El 2019, línia vermella de dalt, més de la meitat diu que mirar de resoldre el problema polític entre Catalunya i Espanya. Ara, desembre del 2021, més de la meitat creu que la prioritat del Govern ha de ser gestionar els serveis públics que són competència seva.

Cuixart s’ha sentit criticat per primera vegada pels seus per haver saludat calorosament Miquel Iceta i per haver intentat defensar Ada Colau d’una xiulada a la Festa Major de Gràcia. 

No és que a Cuixart l’espanti una xiulada (no el va espantar la presó), però aquests episodis són signes dels temps i l’han fet pensar molt. L’escena del balcó amb Colau i la referència que va fer als anys a la presó sap perfectament que van ser un error, però li van servir per experimentar en carn pròpia que el país que va deixar abans d’entrar a la presó és molt diferent en moltes coses del que s’ha trobat ara. I una de les coses que hi ha ara és que hi ha menys ganes d’empatitzar amb tothom i construir.

Cuixart pateix perquè els que intenten fracturar Catalunya en dues comunitats nacionals se’n surtin, i ja no es deu veure amb cor d'assenyalar el millor camí i liderar la marxa per superar-ho.

Humanament, l’adeu de Cuixart és comprensible. Políticament, Cuixart assenyala el camí de la renovació dels lideratges. Simbòlicament, què ens diu que marxi el somriure incansable del Procés?

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.

stats