L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Amb sis setmanes no n'han tingut prou?'

Aquest és el candidat a la presidència de la Generalitat Pere Aragonès pronunciant el seu discurs d’investidura, aquest matí, al Parlament. Al moment en què els parlo la sessió no s’ha acabat, però avui Aragonès tornarà cap a casa com n’ha sortit, com a diputat, perquè només obtindrà els vots favorables d’Esquerra i la CUP, és a dir 42 vots, lluny dels 68 que caldrien en primera votació per convertir-se en el 132è president de la Generalitat.

La sessió ha començat entre retrets. Esquerra dient que no s’explica que Junts no pugui votar a favor i Junts dient que no s’explica que Esquerra no s’ho expliqui i que això deu formar part del “pressing Junts”, i que avui s'abstindran tot i que n’hi havia, dins de Junts, que volien votar que no.

Pere Aragonès ha fet un discurs apujant el to de veu i reforçant la gestualitat, probablement després d’algunes hores d’assaig. Ha estat molt clar: amnistia i referèndum d’independència. I ha estat molt interessant que el pròxim president de Catalunya hagi explicat quina és la seva idea del que és avui la nació catalana i el sentit que té ser català. I la seva és una catalanitat republicana, sense himnes ni banderes, ni essencialismes més o menys pujolistes.

Pere Aragonès: "Tinc i em mou un concepció republicana del país. Una concepció republicana del valor que donem a la idea de ciutadania, a la idea de catalanitat, a la idea de nació. Defugint els visques, els himnes i les banderes, com diria Joan Fuster, i, alhora, ancorant-nos amb tota la determinació al valor de la llibertat, l’equitat i la solidaritat com a elements constitutius d’una ciutadania plenament empoderada i emancipada. Avui ser català, ser catalana, en bona part és això. Voler formar part d’un projecte de futur col·lectiu, compartit, per construir una societat millor, més justa, i moguda per la recerca de l’equitat i la igualtat d’oportunitats". "Avui ser català, ser catalana, sense cap mena de dubte, parteix d’una adscripció nacional moderna que no viu de reminiscències històriques ni mira orígens, sinó que assenta la seva fortalesa en la construcció d’un projecte de futur compartit que en bona part passa per la recerca del bé comú".

A aquesta hora la sessió continua. Preguntem-nos com hem arribat a la investidura d’un candidat d’Esquerra i que la CUP li pugui donar els vots però Junts no. Doncs és així perquè la capacitat de cooperar entre tots dos partits està aniquilada pels anys de presó, d’exili, per les ferides de l'Octubre del 2017, per la competència de sempre entre partits que es disputen un electorat semblant. Fixin-se, si no, quina és l’expressió que més han pronunciat tant Esquerra com Junts: “Refer les confiançes”. Per això un dels esculls és el Consell per la República, que és tant com dir el paper de Carles Puigdemont, com a president a l’exili, en la vida política catalana.

Ahir vam llegir un fil de Twitter del president Puigdemont digne de figurar a la seva biografia, per la dura càrrega personal i política que transportava. És un missatge fet d’amargura vital. Parla de fer política des de l’exili. En llegeixo un resum:

“Ens heu vist plantar cara i tenir iniciativa. M'adono que això ha fet enrabiar l'Estat i que alhora ha incomodat alguns sectors de l'independentisme, que cada vegada ho dissimulen menys. Tota aquesta feina feta sé que algun dia ens la podem trobar en contra nostra. Sabem que en cas d'extradició, el temps passat a l'exili no compta i que la segura condemna recolliria la nostra activitat tots aquests anys. Això alegrarà aquells qui, també des de certs sectors de l'independentisme, lamenten que no estiguem empresonats i banalitzen el que és fer política des de l'exili, que som uns fugats que viuen despreocupats, còmodament i insolidaris amb el patiment dels nostres companys injustament condemnats... Tant se val. Ara és el moment de la unitat i de la confiança”.

No hi ha dubte: allà on centenars de milers de votants catalans independentistes hi veuen un espai (l’independentista), els partits hi veuen tres partits. I això és el que fa que l’independentisme polític ja no sigui un moviment, sinó la suma de tres estratègies que no s’exclouen perquè es necessiten, però viuen a part together, o sigui separades però ajuntades, que no juntes.

El resultat és que l'independentisme ha deixat de comportar-se com un projecte il·lusionant per sonar com una murga. 

Això, que va contra la capacitat de guanyar múscul popular, és especialment negatiu quan el país està amb mig milió d’aturats i el PIB desplomat. Les eleccions van ser fa sis setmanes. Per més dolentes que siguin les relacions entre Junts i Esquerra, sis setmanes no han estat suficients per posar-se d’acord? ¿Són conscients, els dos partits, que milers de catalans, en la vida de cada dia, no tenen sis setmanes de coll per solucionar els seus problemes? Vull dir que a la feina no sempre li pots dir al teu cap que et doni sis setmanes, perquè les solucions han de ser immediates, el client no espera, la condemna no espera, la factura dels proveïdors no espera. Certament, la democràcia a Catalunya no és més disfuncional que en altres llocs del món (a Espanya van estar vora un any amb un govern en funcions i van haver de repetir eleccions), però això no és excusa. 

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.