L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Què volem que sigui el Parlament?'

No hi ha cap país que pugui ser digne d’aquest nom sense institucions sòlides. Per descomptat, com més sòlids siguin els diputats que treballen al Parlament, més sòlid el faran. I aquesta solidesa es troba a faltar

2 min

Fa dies que el Parlament és notícia i els en volia parlar. Aviam, el Parlament sempre ha sigut notícia, encara que fos perquè era el lloc on passava la notícia. I perquè sempre ha sigut objecte de tota mena de comparacions, perquè el fet que sigui el Parlament d’una autonomia (per més història republicana que tingui el Parlament de Catalunya, i per més història relacionada amb el 1714 que tinguin els murs de la Ciutadella) fa que en termes europeus sigui una cambra legislativa regional. I això ha fet molt fàcil menystenir-lo, per la relativa importància de les lleis que s’hi aproven, tot i que té molta importància aprovar un pressupost de 38.000 milions d’euros o acabar amb les corrides de toros a Catalunya, per no parlar-los de les històriques tardes del Procés, en què a l’aparcament del Parc de la Ciutadella no hi cabien les unitats mòbils de les televisions de tot el món, precisament perquè la majoria del Parlament estava intentant convertint-lo en la seu d’una nova sobirania nacional. 

En tot cas, ficar-se amb el Parlament és de franc i ve de lluny. Encara recordo que fa, que sé jo, més de 30 anys, l’antropòleg Manel Delgado va preguntar en una entrevista a Catalunya Ràdio què era més inútil, si unes ulleres sense vidre o el Parlament de Catalunya. L’escàndol va ser gran. 

Aquests dies hem parlat molt del Parlament a partir de la informació de l’ARA sobre les llicències per edat, que ja s’han retirat; encara avui en parlem com a conseqüència d’una pugna interna entre l’ex lletrat major Antoni Bayona i la secretària general de la cambra, Esther Andreu , amb acusacions creuades entre els dos que tenen de fons el paper que van jugar tots dos a l'hora d'atendre o desestimar les peticions d’informació que va fer l’ARA.

Com que, afortunadament, ja no vivim en l'època del respecte reverencial –és a dir, la crítica a institucions com el Parlament, els seus càrrecs o les seves decisions formen part de la necessària normalitat democràtica–, no és això el que provoca aquesta anàlisi d’avui, sinó que a base de només crítica –reforçada perquè qualsevol expressió de poder a Catalunya és sempre mal vista per l’altaveu mediàtic més gran, que és l’espanyol– arribem al nihilisme de considerar que les institucions democràtiques catalanes no tenen cap valor. I això ens fa mal, perquè no hi ha cap país que pugui ser digne d’aquest nom sense institucions sòlides. Per descomptat, com més sòlids siguin els diputats que treballen al Parlament, més sòlid el faran. I aquesta solidesa es troba a faltar. Perquè la qualitat d’una institució és el reflex de la qualitat d’una societat i d’un país, d’acord, però una institució com el Parlament ha d’aspirar a ser més que un mirall, hauria de ser un exemple inspirador.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.

stats