L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Barcelona en flames'

Finalment ahir a la nit, a quarts de deu, en el curs d’una entrevista a TVE, el president Pedro Sánchez va desvelar que la reunió de la taula de diàleg serà demà i que vindrà a Barcelona. Que Sánchez vingués era un mínim tan important per a Esquerra (que està cremant part del seu capital polític defensant la conveniència d’aquest taula, i és de creure que Sant Jaume va acordar amb la Moncloa que l’anunci el faria el president espanyol) que, quan ho va confirmar, a Presidència de la Generalitat van respirar alleugerits perquè asseguren que no ha estat fàcil fer pujar a un avió el president del govern espanyol i portar-lo a Barcelona, en un moment en què Sánchez creu que ell ja ha complert amb els indults i no vol que Catalunya li destaroti el que ell voldria que fos una cascada d'èxits de la mà del 74,4% de vacunats que avui hi ha a Espanya i l’arribada dels famosos 140.000 milions de la Unió Europea.

Amb tot, Sánchez ens tenia reservada una petita sorpresa: abans de la reunió de la taula es reuniria a soles amb el president Aragonès i després saludaria les delegacions, amb la qual cosa sembrava el dubte de si participaria en la taula de diàleg, pròpiament dita, tal com expliquem a la portada. De fet, si el president Sánchez no acaba seient a la taula, el president hi haurà de seure? Sembla com si Sánchez hagués aconseguit posar un preu molt car a la seva presència a Barcelona fent valer que té no només la dreta i la ultradreta política i mediàtica en contra de conversar amb Catalunya sinó fins i tot el seu propi partit, el PSOE, tal com proclama amb indignació la portada de La Razón d’avui, que parla de sublevació.

De què parlaran? A l’hora que els parlo no es coneix l’ordre del dia. Però per apaivagar el PSOE i tota la dreta i ultradreta espanyola, Sánchez va deixar clar això: “Si anem a un programa de màxims és evident que la conversa durarà poc. Quin és el tarannà, els ànims, l'actitud amb què el govern espanyol anirà a aquesta taula de diàleg? Doncs amb la intenció, l'actitud i la voluntat d'arribar a un acord, de superar l'any 2017”.

Home, se suposava que Sánchez volia fer política, és a dir, negociar. I per negociar cal escoltar. Per dir que el referèndum és de màxims i no hi cap a la Constitució, ja teníem Rajoy “ni puedo, ni debo”, se’n recorden? Com pot venir Sánchez a Barcelona amb tota la solemnitat a citar-nos Martí i Pol amb el “som on som” i continuar allà on som?

Sánchez, això sí, va parlar d’un final de la taula de diàleg amb referèndum, però que seria sobre un acord per la millora de l’estatus polític de Catalunya o del sistema de finançament, lluny del referèndum com a Escòcia que vol el govern independentista català.

De fet, perquè es vegi que vol parlar de política a fons, Junts ha anunciat aquest matí que entre els seus representants hi haurà dos presos polítics: Jordi Sànchez, secretari general de Junts, i Jordi Turull. Deien a Junts: “Ningú no podrà negar que li donem la màxima importància”, però no se la creuen, la taula, que recordem-ho va néixer com una condició d’Esquerra a Sánchez per permetre la investidura del president socialista. I, amb tot, Junts va estar-hi d’acord, i la necessita, per enfortir el partit i arribar a les municipals del 2023, d’aquí dos anys, i guanyar poder territorial. 

Així arrencarà la taula: amb un Sánchez que hi arriba arrossegat, i traient pit d’haver desinflamat Catalunya gràcies als indults: “Crec que avui la situació a Catalunya és diametralment diferent, molt més estable del que ens vam trobar el 2017-2018, recordem Barcelona en flames, i en segon lloc, la meva tasca, la tasca del govern d’Espanya, sempre ha sigut tractar de reduir la distància afectiva que existia entre els catalans, crec que ho estem aconseguint amb moltíssims esforços”.

Mirin, la política democràtica és lenta, plena de revolts i girs inesperats i d’interessos. Però per molt que tingui molt del que la meva àvia en deia “comèdia”, ha d'atenir-se al principi de realitat. A Catalunya fa sis anys que governa l’independentisme, amb majories sostingudes al Parlament. El gran incendi no va ser el d’Urquinaona sinó la sentència contra un Estatut aprovat per la gent, les pallisses de l’1 d’Octubre i el judici del Suprem. Espanya sap com posar Barcelona en flames. Ara és l’hora del diàleg responsable, no de les medalles preventives. Sobretot perquè Sánchez diu que al final de la taula es votaria un acord. ¿I se’n respectaria el resultat, com a l’Estatut del 2006?

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.