L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Catalans i guanyadors'
Han crescut pensant que poden guanyar. Aquesta barreja de continuïtat en la feina del planter i autoestima ha fet que el Barça torni a ser el club de qui tothom parla al món. Aquesta mentalitat d’excel·lència guanyadora és la que necessita el país
Avui a la portada de l’ARA, com a totes les portades, hi ha el Barça campió. Si vostè és culer posi aquesta anàlisi entre aquelles peces que avui fan bo de sentir. Si no és culer o no li interessa el futbol, quedi’s, que aquest campionat conté lliçons d’aprofitament col·lectiu, per a la vida i per a la nació.
El Barça ha guanyat la Lliga, en un viatge de deu mesos inesperat, molt divertit, molt fresc, molt autèntic, exuberant.
L’ha guanyat contra tot pronòstic. El Madrid de Mbappé, un altre àlbum de fotos de Florentino Pérez, havia de guanyar-ho tot. Doncs bé, podríem dir que el Barça s’ha encarregat personalment d’impedir-ho. Barça i Madrid s’han enfrontat quatre vegades, i totes quatre les ha guanyat el Barça: els dos partits de Lliga, i les dues finals, de Supercopa i Copa.
Els focus de la festa d’avui es concentren en la figura de Lamine Yamal, i és comprensible: té 17 anys i té un nivell de joc i de personalitat al camp que no són normals a la seva edat. Lamine Yamal és l’admiració del futbol de tot el món. I amb ell, gent tan jove i feta a casa com Cubarsí, Fermín, Balde, Gerard Martín, Casadó i Bernal, i gent incorporada quan no eren ningú, com Pedri, i que opten al podi de la Pilota d’Or.
L’anàlisi d’aquest campionat, o d’aquesta temporada de triplet de títols espanyols i amb la Champions escapçada a un pam de la final, ha de passar per Hansi Flick, un home assenyat, que ha sabut treure el millor d’una plantilla que mossega amb la gana i la inexperiència de la joventut. Flick va arribar al Barça per la intuïció, un altre cop genial, de Joan Laporta, després de les seves vacil·lacions amb Koeman i, sobretot, amb Xavi, que avui cal recordar que també va guanyar la Lliga fa dos anys. Les raons per les quals es pot criticar la gestió presidencial continuen existint (la primera de les quals és la necessitat d’higiene democràtica i de rendició de comptes), però avui és un dia per felicitar el president del Barça i per reconèixer que té a veure, perquè hi contribueix, amb el fons de l’anàlisi que fem.
I el fons és aquest: aquest èxit no és casualitat. Entre el 1960 i el 1991, en aquests trenta anys, el Barça va guanyar tres Lligues. Una cada 10 anys. Entre el 1991 i el 2025, en aquests 34 anys, el Barça ha guanyat 18 títols, un cada dos anys. És a dir, Cubarsí, Lamine i companyia s’han trobat fet un club guanyador. Durant trenta anys no ho va ser gaire. Li costava moltíssim. La història del Barça era un drama: els pals quadrats de Berna, els penals de Sevilla, el segrest de Quini, l’hepatitis de Maradona. Algú va canviar aquesta història de desgràcies, i es diu Johan Cruyff. D’ell, del seu caràcter, de la seva visió, va sortir Guardiola. La història del Barça que han sentit aquests nois d’avui ja no és la nostra, més aviat encongida, poruga. Ells han nascut sentint parlar de triplets, de sextets, han vist que un dia al podi de la Pilota d’Or hi havia tres nois, com ells, fets a La Masia: Xavi, Iniesta i Messi. Han crescut pensant que poden guanyar. Aquesta barreja de continuïtat en la feina del planter i autoestima ha fet que el Barça torni a ser el club de qui tothom parla al món. Perquè, una vegada més, no és només el que es guanya, sinó com es guanya. Aquesta mentalitat d’excel·lència guanyadora és la que necessita el país.
Bon dia.
