L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Junqueras i Rovira, quatre anys més'

Oriol Junqueras (president) i Marta Rovira (secretària general) continuaran dirigint Esquerra Republicana quatre anys més. 

Així ho van decidir ahir els militants en una votació en què Junqueras i Rovira no tenien cap candidatura en contra i, per tant, eliminada qualsevol incertesa, només van votar la meitat de les bases (3.809 militants), que van donar al tàndem de Junqueras i Rovira el 87% dels vots.

L’estrany hauria estat una altra cosa. Junqueras ha endreçat un partit que va agafar el 2011 i que, com diem avui a l’ARA, “Triturava líders”.

En aquest mateix article, l’historiador Joan B. Culla explica que hi ha dos factors circumstancials que expliquen la permanència de Junqueras a la presidència d’Esquerra; un és el Procés, que de l’any 12 al 17 va monopolitzar l’acció política, i el segon és la presó, del 17 al 21.

A un líder del partit a la presó no se’l descavalca, i menys quan la seva llibertat (recordaran el “Free Junqueras”) es converteix en objecte de campanya internacional, fins al punt que, quan Junqueras guanya el seu escó al Parlament Europeu (que després no podrà ocupar), Puigdemont i Comín mostren el cartell des del seu escó. 

Evidentment, el lideratge de Junqueras no s'explica només pel Procés i la presó. Esquerra ha anat creixent en termes electorals fins al punt que el 2019 Ernest Maragall va guanyar –per poc, però va guanyar– a Ada Colau l’alcaldia de Barcelona (una altra cosa és que després, entre Colau, Collboni i Valls, Maragall va quedar descavalcat)– i Esquerra va superar Junts a les eleccions al Parlament de l’any passat –per poc, però els va superar– i, tot i quedar segon darrere el PSC, aquell resultat li va donar la presidència de la Generalitat a Pere Aragonès, el primer president d’Esquerra des de Josep Tarradellas, que havia plegat de la presidència feia 41 anys.

El que va ser alcalde de Sant Vicenç dels Horts sempre ha exhibit una gran capacitat de pensament estratègic il·lustrat (exhibir seria la paraula més indicada), combinada amb la pràctica dels silencis i les indefinicions (amb aquelles respostes llarguíssimes i circulars) que han desesperat col·laboradors i periodistes, que estalvien polèmiques que no es poden guanyar i divisions que no es poden superar. I una personalitat executiva, freda quan es tracta de fer complir les seves directrius. Són pocs els que s’atreveixen a portar-li la contrària. Els que el veuen actuar internament expliquen que més d’una vegada, al començar una reunió, ha dit a la persona que té a la vora què dirà cadascú, cap a on anirà el debat i com el resoldrà. Un expresident d’Esquerra em deia un dia, amb una certa enveja, que ara al partit hi ha unitat i unicitat de lideratge.

Junqueras té una dèria: convertir Esquerra, definitivament, en el partit hegemònic del que abans era el catalanisme i ara és l’independentisme, i per això no ha dubtat a mimetitzar una manera del PSC de fer política, el que es mou no surt a la foto; una forma pujoliana, lideratge personal fort; ampliar la base fins al punt de convertir en portaveu a Madrid a algú tan aliè a la personalitat històrica d’Esquerra com Gabriel Rufián; peix al cove negociador i ser un partit raonablement previsible, d’esquerres però business-friendly, i una manera estructural: Junqueras està inhabilitat per presentar-se a unes eleccions, i d’aquesta necessitat n’ha fet virtut, copiant el model bicefàlic del PNB, ell s’ha quedat el partit i la presidència del Govern és per a Aragonès. No dubtin, però, que per poc que la desjudicialització avancés, Junqueras voldria ser candidat a la presidència de la Generalitat. 

La qual cosa ens porta a la continuació d’un duel polític que dura des de l’octubre del 17, fa cinc anys, entre ell i Carles Puigdemont, que també està pendent del seu futur judicial. I tenint en compte la resiliència d'aquests dos personatges i els models antagònics de fer front a la repressió de l’Estat, el duel polític continuarà.

Bon dia.