L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Fins a 22.000 milions: l'insuportable (i permanent) dèficit fiscal'

Comença una setmana que serà moguda (i no només perquè Xavier Trias ha afirmat que el PSOE estava darrere el cop d’estat del 23-F). Demà ja es podrà fer servir el català al Congrés i demà, també, el Consell Europeu, que aquest semestre presideix Espanya, ha de votar l’oficialitat al català, el basc i el gallec. 

Començo per això últim: avui encara no se sap res de com anirà la votació de demà. Ni tan sols si hi haurà votació. Hi ha molta cautela, entre els estats membres, perquè cal la unanimitat de tots els estats i, com que sembla que no n’hi ha i a cap país li agrada aparèixer com el que bloqueja l’acord, la votació podria ajornar-se a l’espera de continuar negociant (que en el fons és el que voldria el PSOE). 

Per cert, recordaran que a mitja setmana passada els vaig explicar que les negociacions del PSOE amb Junts no avançaven. De què van advertir Esquerra i Junts aquest cap de setmana? Doncs del fet que les negociacions no avançaven. Tot i que és difícil saber-ne alguna cosa –perquè els contactes són molt discrets–, els contactes entre PSOE i Junts continuen, però encara no han entrat en l’intercanvi de textos sinó en posar-se d’acord sobre quins són els objectius de la negociació.

I sobre el català al Congrés: l’ús del català a Espanya és una matèria tan inflamable que demà se sentiran llamps i trons. Per a la dreta és com si Espanya estigués perdent Cuba: on s’és vist que al Congrés s’hi hagi d’anar amb aparells de traducció simultània (“los pinganillos que nos desunen”, va dir ahir Feijóo). Esclar, la traducció simultània al Congrés és la imatge del plurilingüisme d’Espanya, i això és el que la dreta i la ultradreta (valgui la redundància) pretenen evitar sobre l’argument del sentit comú: que perquè dos espanyols que parlen una mateixa llengua han de parlar-se amb traductor. No em cansaré de repetir-ho: perquè el Congrés és un espai simbòlic, amb la seva litúrgia. Ja ho sabem, que al passadís els diputats catalans i els castellans parlaran en castellà, però un cop al faristol de la cambra s’hi està fent una representació. 

Entre això de la llengua i l’amnistia, Feijóo ha tornat a dir allò de “la igualtat de tots els espanyols”, i que ell pot perdre la investidura que els espanyols “no perdran la dignitat”.

Són paraules dramàtiques, però no som iguals (perquè per al PP “iguals” vol dir “iguals que ells”, és a dir, castellans). Però si no es volen perdre en el debat de les identitats, però volen parlar d'igualtat, anem als diners. Avui, el departament d’Economia presenta el resultat d’un informe sobre el dèficit fiscal de Catalunya en relació amb Espanya. Al moment que els parlo, la xifra encara no s’ha revelat, però l'última vegada que es va calcular, ara fa un any, presentada per l’aleshores conseller Giró, el dèficit era de més de 20.000 milions d’euros. Ja veuran com haurà augmentat. Recordo que això ho calcula la Generalitat, perquè el govern socialista no en dona les dades. 

O sigui que primer, quan diuen allò de “estan massa preocupats per la llengua i massa poc per les coses que realment interessen a la gent”, ja els poden dir que estem molt interessats en saber, primer, què paguem i què rebem i, segon, com es poden fer polítiques socials i com es pot mantenir el nivell de la sanitat i millorar el de l’educació si cada any se’n van 20.000 milions (això són dos pressupostos de Sanitat sencers). Per descomptat, el que més guanya és el que més ha de contribuir, però ja és hora que l’Estat i la Generalitat pactin un límit a això que en diuen solidaritat, perquè si no la Catalunya dels vuit milions d’habitants, a la qual ja gairebé hem arribat, passarà per sobre de la Generalitat.

Bon dia.