L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'President, que en fa de temps que el català es toca'

El Tribunal Suprem obliga les escoles catalanes a fer un 25% de les hores lectives en castellà.

Abans d’entrar en qualsevol altra consideració, pensem un moment què és el que acabem de dir: “El Tribunal Suprem obliga les escoles catalanes a fer un 25% de les hores lectives en castellà”. 

O sigui, uns jutges decidint què han de fer les escoles. Uns jutges amb domicili a Madrid dient què han de fer les escoles de Catalunya. Uns jutges del 2021 corregint i anul·lant el sistema d’ensenyament en català que va ser validat pel Tribunal Constitucional als anys 80. Uns jutges, en un despatx, passant per sobre del 83% del Parlament (tothom menys Vox, Ciutadans i PP, que se suposa que, ara com ara, no donarien suport a una llei de català com a única llengua vehicular a l’escola si ara fos a votar).

Ara els jutges estableixen que el castellà també és llengua vehicular i imposen el 25% de castellà.

Algú dirà que, home, un 25% tampoc és tan greu. Doncs sí que és greu, perquè l’ensenyament en català és la manera que tots els catalans del futur parlin i escriguin les dues llengües i a les aules no se separi per raó de llengua (i, per tant, s’asseguri la cohesió social partint de la cohesió escolar). És la manera de mirar d’equilibrar una superioritat història, demogràfica o econòmica del castellà. En canvi, el 25% de castellà no està pensat en defensa de cap cohesió, sinó que no és més que la continuació de l’atac que l’estat espanyol executa sistemàticament contra el català. Perquè aquesta sentència d’ara del Suprem és possible gràcies a la sentència contra l’Estatut de l’any 2010. I això ha donat ales perquè un nombre ínfim de famílies hagin reclamat el seu dret a rebre ensenyament en castellà a Catalunya com a llengua vehicular. 

I és greu perquè el català ha de ser la llengua de l’escola a Catalunya igual que l'italià és la llengua de l'escola a Itàlia o l’anglès a Anglaterra. I punt.

Perquè el resultat de tot plegat és que l’estat espanyol continua tractant el català com una llengua connotada, sospitosa, de part de la societat i no de tota la societat, una llengua regional supeditada a la nacional. Només per això, per acabar d’una vegada amb aquest malestar lingüístic, ja té sentit un projecte d’independència, vist que l’estat espanyol és d’un monolingüisme recalcitrant.

Dues últimes consideracions: la notícia de la sentència va ser ahir a la tarda, quan Esquerra va anunciar l’acord perquè hi hagi català a les plataformes televisives. Quina casualitat. Allò que els donem a Netflix els hi traiem a l’escola, no sigui que als votants del PSOE els agafi un cobriment amb la notícia.

I l’última. Quan es va saber la notícia, el president Aragonès va contestar això: "El català a l'escola no es toca. El català a l'escola, el model d'immersió lingüística que tenim, ha estat una garantia de cohesió social, d'igualtat d'oportunitats per al país. I també dir-li a la comunitat educativa que no delegarem les responsabilitats als mestres, als docents, a les professores i professors, sinó que l'assumirem com a govern per defensar un model que és garantia de cohesió i és un model que té el consens".

Doncs no, president, el problema és que el català es toca. I no el toca només el Suprem amb el comandament a distància sinó que el toquem aquí: quan les noves fornades de mestres i professors no arriben preparats en català, que vol dir no només que el sàpiguen fer servir sinó que sàpiguen perquè l’estan fent servir, o que els equips directius no se sentin prou recolzats quan han de mantenir el català com a vehicular en aules on gairebé cap nen parla en català a casa. 

Sentències com la del Suprem ataquen la nostra autoestima lingüística, però el pitjor és que nosaltres no ens ho creiem i deixem que el català es toqui. Bé, es toqui: es potinegi.

Un record per als exiliats i per als represaliats. I que tinguem un bon dia.