L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'Puigdemont és realista i demana l'impossible'

Hola, com estan?

Carles Puigdemont s’ha plantat davant les càmeres i ho ha dit molt clar: “Si Espanya vol, pot”. I què és això que Espanya pot? Doncs arribar a un acord amb Catalunya, que comenci amb una amnistia i acabi amb un referèndum d’autodeterminació. Però conscient que assolir aquest acord és molt difícil, l’ha qualificat de “compromís històric”: “No parlem d’un pedaç, estem parlant que, si hi ha acord, aquest ha de ser un acord històric, un compromís històric, com el que cap règim ni govern espanyol no ha estat capaç de fer realitat des de la caiguda de Barcelona el 1714 i el Decret de Nova Planta, que va abolir les institucions i va abolir la llengua. Avui no existeixen les condicions per arribar a aquest gran acord”.

Ha estat un discurs de 25 minuts, que ha començat dient que ni dreta ni esquerra no tenen candidats amb vots suficients per governar i que si no volen veure’s abocats a la repetició electoral, Espanya s'enfronta al dilema: o pacte, o eleccions.

I el mateix Puigdemont, amb realisme, però també per situar-se en una posició de força, ha dit que “el pacte possible no és un pacte qualsevol, perquè és un pacte amb Junts”.

I per començar, com que fa sis anys que amb Junts no s’hi parla, i més aviat se la criminalitza perquè el seu líder és un “fugat de la justícia”, la distància és tan profunda que demana unes condicions prèvies per pensar en negociar: “No existeixen les condicions per arribar a un gran acord, i cal crear unes condicions per necessitat i no per convicció”.

“Creem condicions prèvies, si no, no té sentit embrancar-se en una negociació. Perquè la falta de confiança entre les parts és total, Junts vol compliment dels compromisos per avançat”. I un negociador que verifiqui el compliment dels acords.

Puigdemont ha estirat amb una mà (no s’ha estat de recordar que PP i PSOE es van posar d’acord per arrabassar-li a Trias l’alcaldia de Barcelona) i ha dit que Junts no renuncia a la unilateralitat. I amb l’altra mà, s'ha arronsat: malgrat la distància, Junts va pactar que Francina Armengol presidís el Congrés.

Puigdemont ha interpel·lat el PSOE: ¿pot fer de la necessitat virtut? ¿El PP i PSOE estan preparats per a un gran acord històric o volen simplement sortir del pas?

La resposta del govern espanyol ja se la poden imaginar: no es negociarà res fora de la Constitució. I potser avançant-se a aquesta resposta, Puigdemont ja ha dit que l'amnistia compleix totes les condicions constitucionals.

Puigdemont ha tornat a les seves pantalles, s’hi ha estat 48 hores. La foto d’ahir amb la vicepresidenta en funcions Yolanda Díaz va ser tan potent que va activar totes les alarmes, inclosa la de Felipe González, que ha carregat aquest matí contra l’amnistia.

Certament, el PSOE pot tenir la temptació del win-win socialista: o m’investeixen els independentistes de Junts o poso cara de digne i tornem a anar a eleccions en nom de la unitat d’Espanya.

És paradoxal: Puigdemont ha ofert la possibilitat d’un acord. I alhora, a l’oferir-lo, l’ha situat en un punt que el PSOE necessita rebaixar per poder-lo acceptar. I el que el tira enrere, a part de la lletra, és Puigdemont mateix. L’antipatia a Puigdemont forma part de la cultura política espanyola de baix a dalt, de la Corona a la gent i de la gent que en crema ninots a les institucions. És l’home que fa sortir banderes espanyoles als balcons. Ell mateix és una línia vermella. I ja no diguem quan parla d'amnistia i autodeterminació.

L’oferta de Puigdemont demana una llarga digestió. L’acord continua sent igual de difícil que ahir, però hi ha una possibilitat.

Bon dia.