Amb els plens del Parlament ja passa el mateix que amb els partits de futbol: és gairebé inevitable presenciar-los sense tenir un ull posat al Twitter. Bona part dels diputats hi diuen la seva, sempre escombrant cap a casa o bé criticant l'adversari durant la sessió de control i durant els debats sobre cada moció. Però, fora del Parlament, la funció del Twitter pot i ha d'anar molt més enllà de la simple picabaralla dialèctica. És més: és una fantàstica oportunitat per recuperar part del crèdit perdut per la política al llarg dels últims anys.
"Les noves eines digitals poden facilitar i agilitar la transició cap a la nova política afavorint que els ciutadans-electors recuperin un espai de centralitat i el protagonisme perdut", reflexiona Aleix Cuberes, consultor de comunicació pública. I és que les noves tecnologies, amb Twitter com a referent, han de servir per aplicar una nova manera d'entendre el lideratge -polític, social i econòmic- basada en la voluntat de servei, en el fet de donar la cara, en els valors i l'ètica, en la transparència, en el rigor i el compromís. "Si la política tracta les persones com a iguals i intel·ligents, estarà en millors condicions per demanar atenció", considera Cuberes.
I és que si alguna característica defineix les xarxes socials és que igualen els interlocutors. "Els polítics ja no estan en una bombolla, són accessibles, i en llegir les seves reflexions durant un temps se'ls coneix i se'ls humanitza", apunta Xavier Peytibí, expert en comunicació política. Ara els polítics estan cada vegada més disposats a interactuar, a rebre ajuda i consells. Segurament això fa que alguns s'hi enganxin, com va ser el cas, en els primers mesos d'ús, dels socialistes Joaquim Nadal i Núria Marín.
Gestió acurada del compte
Aquesta interacció amb els usuaris, base per a la creació de credibilitat i proximitat, s'ha de cuidar al màxim per tal de treure'n rèdit. Hi ha comptes gestionats pels mateixos polítics (els esmentats Marín i Nadal, Carles Puigdemont, Joan Herrera, Dolors Camats, per exemple), mentre que n'hi ha d'altres que els gestiona l'equip de campanya. Què és millor? "L'ideal és que sigui el mateix polític, però en cas que no sigui així, ha de ser algú de plena confiança, que el conegui a fons i que tingui la capacitat de decidir què ha de dir i què pot dir, perquè la immediatesa és clau", sosté Peytibí. Si s'opta per aquesta opció, cal dir-ho, perquè si no es perd credibilitat.
Una credibilitat que, en gran mesura, passa per fer feina de formiga. "La presència diària, útil i empàtica a Twitter farà que els polítics tinguin una reputació a prova de foc i que els distingirà d'aquells col·legues que encara avui utilitzen les plataformes digitals 2.0 en el paradigma 1.0", insisteix Cuberes. En altres paraules: no pel fet de ser present a les xarxes socials s'està desenvolupant una estratègia inequívocament 2.0. Una tendència, segons el consultor de comunicació pública, que farà que Twitter no sigui la protagonista de la campanya de les eleccions espanyoles. "Els partits només es queden amb la part exhibicionista i 1.0 de l'eina, i giren l'esquena a treure'n tot el potencial que suposa construir un exèrcit d'ambaixadors que portin la veu del partit i de la campanya", assegura.
'Crowdsourcing'
Com que la xarxa és participació, hi ha governs que han engegat campanyes de crowdsourcing via Twitter per estimular la participació ciutadana. Un dels primers a fer-ho va ser Arnold Schwarzenegger, que el 2009 va demanar via Twitter que els ciutadans proporcionessin idees per millorar l'estat sota l'epígraf "My Idea for California". María Dolores de Cospedal, aleshores candidata a la presidència de Castella-la Manxa, va fer el mateix, al gener, en aquesta comunitat.
Però si algú ha entès la bidireccionalitat i la interacció de les xarxes socials ha estat Barack Obama. El president dels Estats Units ha traslladat la maquinària 2.0 de la seva campanya a la Casa Blanca per conèixer l'opinió pública nord-americana en assumptes com el vessament de BP, la reforma sanitària i el sostre de dèficit. Els seus assessors responen en persona els dubtes dels usuaris i han esdevingut referència per a ciutadans i periodistes. Un pas més de la política convencional que fa servir eines 2.0 cap a una política íntegrament 2.0
