Marta Magrinyà: “He descobert que l’Oest americà comparat amb aquesta època no era res”

TarragonaDesprés de sis anys sense cap novetat literària, la reusenca Marta Magrinyà publica La diligència, una història que es desenvolupa l’any 1841 en el trajecte que unia la capital del Baix Camp i Barcelona.

Per què ha passat tant de temps entre el seu penúltim llibre, On ets, Anastàsia? i La diligència?

— No he tingut temps. Ens deien que la pandèmia ens donaria més temps, però ha provocat que tots ens connectéssim a casa i ara treballem totes les hores. A més, he començat una feina nova i he tingut moltíssima feina. L’any passat no tenia acabada la novel·la i no vaig arribar a Sant Jordi. Aquest any sí que hi he arribat a temps. És veritat que, comercialment, deixar tant de temps no és bo. La diligència la situa al 1841. Per què ha triat aquest any? La diligència a Reus comença a operar el 1815. Si en aquell moment ja era complicat i era un cosa extraordinària anar a Barcelona en deu hores, el 1841 als bandolers se’ls van unir els carlins. El país estava devastat i hi havia conflicte després de la Primera Guerra Carlina i ja es veia que s’estava covant la segona. Era una situació molt caòtica que m’anava molt bé. Quan he buscat més informació sobre aquesta època, que coneixia només una mica, he descobert que l’Oest americà comparat amb això no era res.

Com era aquella època?

— Era un campi qui pugui. Era una època molt interessant. En pocs anys ja estàvem començant la Revolució Industrial, però llavors la vida encara era molt semblant a l’Edat Mitjana. No hi havia enllumenat, no existien els segells, la fotografia s’havia inventat però no estava implementada. El 1865 el ferrocarril arriba a Reus i la diligència deixa d’operar. Aquesta ruta la feia el tren i era absurda. El 1841, al no haver-hi fotografies, hi ha un cert buit. Les fotografies ajuden molt a saber com eren les coses.

Com s’ha documentat?

— He buscat gravats, he parlat amb historiadors... L’Ezequiel Gort em va dir que tota la informació de la diligència estava en un número de la revista Carrutxa. Trobaves informació solta, una normativa, una informació... Has d’omplir els buits. A la diligència primer hi anaven vuit persones, després el negoci va prosperar i n’hi podien pujar 18 o 20, però no n’hi ha una foto. T’adones de com és de complicat saber com eren les coses quan no n’hi ha fotografies. Hi ha alguns gravats, però, a banda que són pocs, són una mica imaginatius. N’he vist un de la diligència passant per sota l’arc de Berà en què les proporcions són absurdes. És evident que el pintor no era allí per fer-lo. És una al·legoria. No tens coses fidels. Era una època d’impàs cap a una nova era.

Era un final d’època.

— I l’inici d’una altra. Aquí ens enganxa entre dues guerres carlines, amb tot el conflicte no resolt que va portar. Les guerres carlines no deixen de ser el conflicte entre aquesta classe burgesa emergent i la pagesia, entre el món tradicional i el món industrial que venia. I es va produir un xoc cultural, darrere del qual sempre hi ha un xoc econòmic.

I en aquest context hi situa una història d’amor. Una història d’amor, de lleialtat, d’amistats...

— Poso una sèrie de personatges atrapats dins de la diligència per crear aquestes situacions que m’agraden a mi, de tensió en tots els sentits. Quan dic que soc romàntica és perquè hi ha una història d’amor, però també aquests valors romàntics, de la llibertat, l’amistat, l’honor, un cert exotisme... Els romàntics eren molt idealistes. No s’acabaven de conformar amb el món i creaven els seus mons. Al final s’acaben establint unes complicitats entre ells, que és el que m’agrada a mi.

Quina acollida ha tingut el llibre?

— Estic molt contenta. Els inputs que he rebut són molt bons. Aquest cop ens hem abocat més en el que és la promoció del llibre, amb moltes presentacions. No ho havia fet mai i estic molt contenta. I també vull reivindicar aquest tipus de novel·la, amb una història d’amor però també un sentit de la vida més romàntic, històries molt intenses, que pivoten molt al voltant dels sentiments i les grans passions. Estic enfocant les presentacions no només en la darrera novel·la sinó en el que estic fent jo, en els set llibres que porto publicats, que són novel·les romàntiques, però no enteses com a novel·la pastel, sinó amb aquests continguts. Escric un tipus de novel·la perquè el lector al final tingui una gratificació, un final feliç. Ho comparo amb la novel·la policíaca.

Què vol dir?

— Imagina’t que fas una novel·la policíaca i, al final, no resols el crim. La gent diria: ¿però això què és? Fas patir el lector, hi haurà truculències, però saps que al final sabràs qui és l’assassí. Crec que en les meves novel·les també has d’acabar resolent les tensions entre els personatges, tu el que gaudeixes és el procés. Ja saps que l’acabaran enxampant però vols saber com. A les meves novel·les saps que arribaràs al final i hi haurà una recompensa.

¿Els sentiments tenen aquest punt central en els seu relats?

— Els valors romàntics, de la llibertat, les relacions passionals, les que mouen el món... Els personatges han de superar moltíssimes dificultats per aconseguir el que volen. És la força que té aquest sentiment. Les dones de la novel·la són modernes, però els homes ho han de ser molts cops per superar les circumstàncies, les barreres, els seus propis esquemes mentals.

¿Aquesta novel·la pot tenir una continuació?

— Amb les xarxes socials tens molt de feedback i alguns lectors m’han dit que en volien saber més. No ho sé. Les segones parts a vegades són complicades. Quan acabes novel·les, i més com aquesta, que no és gaire llarga i és un viatge de Reus a Barcelona en què als personatges se’ls capgira la vida, els lectors volen saber què passa després.

Què n’espera, d’aquest Sant Jordi?

— Crec que serà un Sant Jordi molt maco. Cau en diumenge i durarà tot el dia. Feia anys que no feia res i hi ha gent que m’espera perquè fa temps que no publico, i així m’hi puc bolcar més.

Quins són els seus referents literaris?

— De joveneta havia llegit molt els clàssics. He llegit tot Tolstoi, que és un gran romàntic i un gran coneixedor dels sentiments i les passions humanes. Fa uns dies estava rellegint La sonata a Kreutzer, i és la història d’una gelosia, com un marit acaba matant la seva dona per coses que la seva imaginació fabrica, que no són reals. A Anna Karènina un gran amor fa que ella renunciï al seu fill, a la seva posició i s’acabi suïcidant malalta d’amor. També Jane Austen, Mary Shelley. Els autors d’aquesta època són grans romàntics, amb històries que pivoten sobre grans passions, tensions sexuals, que llavors no es podien resoldre quan arribaven a la porta de l’habitació, i ara sí que ho podem fer.

Està treballant en un nou llibre?

— En tinc alguns d’escrits, que són al calaix. Des d’abans de la pandèmia tinc una editorial que em demana reeditar la primera novel·la que vaig escriure, Esperant bones notícies, que va guanyar un premi. No tinc l’edició corregida i haig de revisar la que tinc. En aquest cas és una novel·la ja publicada, però reeditar és una cosa molt xula. Els llibres ara van molt ràpid. S’editen, es fa el negoci i ja està. Però poden durar molts anys.