L’Europa dels estats manifesta clara incomoditat amb la crisi catalanoespanyola, que s’afegeix a la creada pel Brexit. Aquesta Europa està en crisi, i la crisi catalanespanyola o la britanicoeuropea en són diferents manifestacions, com també ho són les situacions polítiques complexes d’Alemanya, França, Àustria i tants altres països europeus. En canvi, les regions europees tenen més vitalitat que mai i, sense la responsabilitat de defensar un 'statu quo' estatal, treballen intensament pel desenvolupament de les seves societats, amb un marcat caràcter europeu que segueix les estratègies de desenvolupament intel·ligent, basat en la recerca i la innovació, que la Unió Europea ha establert, una situació digna d’estudi: una Europa política en crisi que conviu amb una Europa de les regions que avança i es desenvolupa, en la seva diversitat. El cas català en representa un escull en el doble sentit: per als estats, com a senyal del camí que indefectiblement hauran de seguir tots en el futur, desaparèixer per fondre’s en un estat europeu de caràcter federal, i per la dinàmica general de desenvolupament regional, ja que Catalunya és una de les regions més importants d’Europa (quarta en població i cinquena en PIB, entre gairebé tres-centes), i actualment no hi és prou present, pel conflicte que viu amb l’estat espanyol. Ningú pot assegurar com acabarà aquest conflicte en el curt termini. A mitjà termini serà indispensable que els estats europeus, i entre ells Espanya, dilueixin la seva sobirania (avui ja minvada) en favor de l’emergència política d’Europa (l’alternativa serà l’acceleració de la decadència europea).
En aquest escenari, les regions i nacions com Catalunya podran assumir subsidiàriament i completament el paper d’administració més propera al ciutadà, responsable de subministrar tots els serveis públics essencials, deixar els afers polítics internacionals en mans de l’administració europea comuna i evitar la multiplicitat de nivells competencials. Mentre això no arribi a passar, el nostre panorama s’augura difícil. La relació de la societat catalana amb Espanya ha patit i està patint una ferida històrica, sobre la qual l’estat espanyol no podrà bastir cap projecte col·lectiu il·lusionant fins que no reconegui la identitat catalana i faci una contrició sincera.
