PeriodistaNO FA GAIRE vaig acabar de veure la sèrie basada en fets reals sobre l’explosió de la nuclear de Txernòbil l’any 1986. Segur que molts de vosaltres ho recordareu. Desconcert i preocupació però, tot i ser a Europa, no ens tocava a prop de casa. Ara bé, una explosió a la petroquímica de Tarragona que malauradament s’ha emportat la vida de tres persones ha obert, al segle XXI, un debat sobre el gran risc que correm i que ningú ens havia explicat que corríem.
Entre les diferències amb el cas de la nuclear, que per sort són moltes, el 2007 es va aprovar a Catalunya un pla estratègic, el Plaseqcat, que sobre el paper és indiscutible. Atenció, perquè només fa 13 anys que disposem d’uns protocols a seguir, i ja s’ha vist que a la pràctica no funcionen. Sirenes que no sonen, missatges que arriben tard, confinaments desconcertants, desinformació, histèria col·lectiva. Un document de 80 pàgines carregat d’annexos no pot controlar el descontrol.
Aquesta setmana ha quedat al descobert que no estem preparats per a accidents així i hi estem exposats dia rere dia. Hem normalitzat conviure al costat d’una petroquímica, però molta gent ha sortit al carrer per denunciar l’opacitat amb què s’ha gestionat aquest accident. Anem vivint sense pensar, perquè si no seria un malviure, que algun dia la situació podria ser pitjor. Esperem que no. Hem d’exigir a qui mana que s’espavili i a les empreses que gestionin correctament els seus recursos, perquè després tot se sap. Tenim un empatx de plans estratègics plens de teoria que fallen un cop duts a la pràctica. Siguem exigents.
